Confesse que no m’agrada escriure articles sobre la violència envers les dones. No, no m’agrada fer recompte del nombre de dones i xiquetes maltractades i assassinades any rere any, ni assistir als actes que tenen lloc per denunciar el terrorisme masclista.
No m’agrada escoltar els testimonis de tantes i tantes dones que, en silenci, pateixen la crueltat de les seues parelles, o exparelles, i els seus menyspreus, i les seues pallisses... És tan decebedor no poder fer-hi res! Tan sols callar i deixar que la ràbia s’instal•le al cos quan, en realitat, el que vols és plantar-te davant del malparit maltractador de torn i dir-li que ja n’hi ha prou, que ja està bé; qui ets tu per alçar-li la mà a ningú?
Mari Carme, Elisa, Rosa... tantes i tantes dones maltractades que ja formen part de la llista negra: la llista de les víctimes del terrorisme masclista. Qui recorda els seus noms o quina edat tenien? A què es dedicaven? I els seus fills i filles, què són d’ells? Massa preguntes i una sola resposta: no sabem res particular d’aquest victimari. I, siguem realistes, poc ens importa. Nosaltres, ja en tenim prou amb els nostres patiments diaris; ja no és notícia que una altra dona del nostre poble, del nostre país o al país veí, siga humiliada, terroritzada i, finalment, assassinada. Ja sabem que hi ha víctimes de primera i segona categoria. Unes reben homenatges i polítics d’alta volada encapçalen manifestacions perquè la seua mort no caiga en l’oblit. D’altres sols són recordades per les seues famílies i uns pocs amics. Tristesa i feredat sols de pensar-hi, però és així.
Tot i que s’ha avançat molt i hi ha una major sensibilització davant la violència envers les dones, malauradament el nombre de víctimes no s’atura. Per tant, és fonamental dedicar-hi tots els esforços possibles per eradicar aquesta maleïda xacra: a casa, a l’escola, a la feina i amb els amics, hem de fer pedagogia. Totes i tots hem d’aportar el nostre granet de sorra i fer d’altaveu de tantes i tantes veus silenciades. I els que humilment fem política, fer ús de totes les eines al nostre abast per exigir a les institucions l’augment de recursos econòmics i socials en matèria d’igualtat, prevenció i ajuda a totes les víctimes.
Amb les retallades en els serveis públics de diferents governs, el tancament de centres d’acollida i la més que possible supressió de les competències municipals i els canvis legislatius en el Codi Penal, les dones maltractades estan més desprotegides que mai. I els maltractadors, bèsties sense escrúpols, més lliures per seguir infringint dolor, crueltat i violència.
No, no m’agrada escriure aquesta mena d’articles, ni fer meu el seu dolor, però per tantes i tantes dones i xiquetes assassinades a mans de les seues parelles o exparelles, ho faig. Aquest és el meu homentage. Jo, no les oblide i us demane que feu el mateix.
Anna Martínez
Secretària de la Dona d’Esquerra Republicana del Camp de Morvedre
Secretària de la Dona d’Esquerra Republicana del Camp de Morvedre
