Francesc Fernàndez Carrasco

Francesc Fernàndez Carrasco

Vaig nàixer a Sagunt com podria haver nascut en una altra ciutat, de fet allò important per a mi no és tant el lloc on he nascut sinó el compromís que tinc amb el meu poble ,amb la meua gent i amb la humanitat. Sóc polític, i n’estic ben orgullós. Sóc filòleg per afició i professor per devoció, i sóc moltes altres coses, un sapiens curiós que no es cansa d’opinar i de xarrar. I evidentment intente convéncer els altres que tinc raó, com quasi tots i totes. Espere que el blog que ara comence servisca per conéixer-nos millor.

Lunes, 09 Diciembre 2013 14:44

UNA CONSTITUCIÓ LLIGADA I BEN LLIGADA

Print Friendly, PDF & Email
Les constitucions són obres humanes i com a tals són el resultat d'un acord que s'emmarca en un context  polític concret. La voluntat dels seus redactors és la perdurabilitat en el temps, però allò que realment importa és la voluntat dels ciutadans i ciutadanes que regulen la seua convivència en base als principis constitucionals. L'Estat espanyol ha tingut nou constitucions des de la Pepa de 1812, que redactaren les Corts de Cadis, fins a la del 78, elaborada i aprovada en plena transició entre la dictadura i la democràcia.

Jo no la vaig votar, entre altres motius perquè no tenia l'edat, i com jo la majoria de la ciutadania actual. Tenim una Constitució que la immensa majoria no hem votat, i que a més no s'ha modificat per adaptar-se a una realitat que evidentment és molt diferent de la que es vivia fa justament ara 35 anys. De fet només hi ha hagut dues reformes, la de 1992, condicionada pel Tractat de Maastrich, i la més recent de 2011, acordada per PP i Psoe per tal de garantir constitucionalment el principi ultraliberal de sostre de dèficit.
 
Precisament aquesta última reforma, pactada i aprovada pràcticament en 24 hores, va posar de manifest que a pesar de la rigidesa de la Constitució espanyola, si hi ha voluntat política es pot modificar amb una simple votació parlamentària. Hi ha juristes molt solvents que afirmen que la nova redacció de l'article 135 inclou un plantejament clarament ideològic que trenca amb allò que es coneix com a procés constituent, però la realitat és que està en vigor i s'aplica rigorosament en contra dels sectors més desprotegits de la nostra societat. I el Tribunal Constitucional no ha badat boca.
Evidentment no som els primers a tenir una carta magna. En "L'ètica a Nicòmac", Aristòtil classifica les diverses constitucions existents  entre "bones" i "roïnes". Va ser precisament un altre grec, Clístenes, l'autor de la primera de les constitucions democràtiques el 508 a.n.e., però com en molts altres aspectes de la nostra civilització els orígens cal buscar-los  a Orient, al Codi d'Hammurabi babilònic, o fins i tot abans. Sembla que cap al 2300 a.n.e. els habitants de l'actual Iraq es preocupaven entre altres coses de protegir els pobres contra la usura dels rics i ho regulaven mitjançant codis escrits. Què diu la Constitució del 78 sobre la usura? Res.

I després del període clàssic tenim exemples de constitucions i parlaments democràtics anteriors als que tradicionalment es consideren  primigenis. Precisament una de les que es considera constitucions modernes  més primerenques, la dels EEUU, va trobar alguns dels seus principis fundacionals més igualitaris  en la que molts segles abans, en concret el 1142, va aprovar la nació dels indis iroquesos, els quals evidentment no tindrien cap dret en la llei redactada el 1787 per Benjamin Franklin. I encara abans els víkings d'Islàndia van organitzar-se a partir d'una constitució democràtica.
El que tenen en comú totes aquestes constitucions és que són filles del seu temps i que no són immutables. L'espanyola sembla que siga una excepció, i no sols perquè han passat molt anys des de la seua aprovació, sinó sobretot perquè les circumstàncies han canviat notablement. Les Corts Constituents del 77 estaven plenes de franquistes i entre els pares de la criatura hi havia protagonistes de la dictadura  molt ben recolzats en unes forces armades addictes al règim feixista i que dia rere dia demostraren fins el 23-F que tenien l'encàrrec de lligar en curt el procés democràtic. No en va l'article 8 consagra encara el paper de l'exèrcit com a garant de la unitat de la pàtria.

La integració en Europa, les tensions territorials, el procés de  globalització, el desenvolupament tecnològic, la crisi econòmica i ambiental, i els canvis socials i culturals, reclamen una revisió a fons de la Constitució per aprofundir en valors com la igualtat, la justícia, la llibertat o la defensa de la pluralitat nacional i cultural. Si no ho aconseguim la mòmia de la Cruz de los Caídos reposarà tranquil.la sabent que "lo dejó todo atado y bien atado", i els seus hereus hauran acomplit el seu desig d'immovilisme.
Print Friendly, PDF & Email
Martes, 22 Octubre 2013 11:26

Al Papa el que és del Papa…

Print Friendly, PDF & Email
La personalitat del Papa Francesc i algunes de les seues declaracions sembla que no encaixen massa bé en la recent tradició pontifícia, ni en el tarannà ultraconservador de la jerarquia espanyola encapçalada per Rouco Varela. Tant Joan Pau II com Benet XVI han representat l’angle més conservador de l’Església, especialment si els comparem amb el seus antecessors. Deixant de banda l’efímer Joan Pau I, tant Joan XXIII com Pau VI van significar un canvi notable que es va concretar en el Concili Vaticà II; n’és una prova les tensions que van mantenir amb Franco i el seu règim feixista i criminal.
Al marge dels dubtes sobre el seu passat a l’Argentina, que sembla que s’estan aclarint, el Papa Bergoglio està marcant un perfil molt diferent. Potser la tria del nom del sant d’Assís ja indicava la vocació del seu papat, que sumat a la seua pertinença a l’orde fundat per Íñigo de Loiola, el sector més intel.lectual de l’Església en què entre molts altres es va educar Voltaire, poden donar un resultat interessant.
 
Corregir els errors sempre és una bona intenció, com diu Roderic de Borja en la magnífica obra de J.F. Mira,  Borja Papa, “…si dels meus antecessors  en el pontificat n’he tret alguna lliçó ha estat sobretot per l’observació dels seus errors, i per l’estudi de les raons que els movien a cometre’ls.” Alexandre VI va arribar al cim de l’Església de la mà de Calixt III, el seu oncle, valencià com ell, i com ell mestre en diplomàcia vaticana. La llegenda negra és pura vendetta italiana, res que envejar els Orsini o els Colonna.
 
Ara bé, els actes han d’acompanyar les paraules, i en aquest sentit no s’entén la beatificació dels religiosos morts durant la Guerra Civil, uns processos als quals es va negar Pau VI pel seu caràcter sectari. El Papa del Renaixement li podria ara retraure que “…és més fàcil entendre els errors dels altres que evitar de repetir-los un mateix.”
 
Jo fa molt de temps que no crec en els reis mags, si de cas en as meigas. Tampoc no crec en la infal.libilitat del Summe Pontífex, almenys des que vaig quedar bocabadat amb el Bomarzo de Mújica Lainez. Però algunes vegades els papes diuen coses de trellat i que demostren que almenys coneixen els Evangelis, o Comín. Ara Francesc ha dit que mai no ha sigut de dretes i alguns no hi donen crèdit, com si no recordaren allò del camell i l’agulla, i és que amb l’historial de la Santa Seu és comprensible que la gent dubte. Ja en dubtaven els càtars, i Ramon Llull, i Luter encara més. I Dante  va soterrar uns quants hereus de Sant Pere en les profunditats més esquerpes i fosques del seu Infern.
 
És més, confesse que he admirat algun Papa, com ara aquell occità, Gerbert d’Orlhac, qui va portar a Roma la seua saviesa cap a l’any 1000. De jove va passar uns anys entre la cort de Borrell II de Barcelona i el monestir de Santa Maria de Ripoll, des d’on va  viatjar per Al-Andalus i va importar-ne a Europa el sistema decimal i el zero. Mestre de mestres està considerat com un dels artífexs de la primera renaixença de l’edat mitjana i per si fóra poc sospitós de bruixeria a causa dels seus prodigiosos invents, un vertader humanista avant la lettre. Lluís Racionero fa un gran retrat d’aquest filòsof i matemàtic que va arribar al papat com a Silvestre II al seu Cercamón.

Però com  diria aquell  jueu purista i sermonaire de Natzaret, al César el que és del César i a Déu el que és de Déu. Ara espere que Francesc denuncie les escoles catòliques, elitistes i segregadores, i defense l’escola pública, laica i universal. Potser Wert s’enutjarà i jo recobre un miqueta de fe.
Print Friendly, PDF & Email
Miércoles, 24 Julio 2013 13:36

Retorn a Düsseldorf

Print Friendly, PDF & Email
La lluita de Galmed m’ha portat a Düsseldorf, una ciutat on mai no havia estat, però que és part de la meua memòria i de la meua identitat. Confesse que vaig plorar quan hi vaig arribar, m’acudien les imatges de ma mare amb poc més de vint anys en aquells paisatges nevats. Ma mare treballant a Alemanya, lluny de casa, indefensa, tan fràgil, en blanc i negre, en aquells anys de misèria. Sempre em parlava del fred que hi feia, i del menyspreu que els feien sentir els patrons alts i rossos a aquells europeus del sud.
 
Mon pare, fill de la diàspora gallega i mariner a Hamburg, va conéixer ma mare en aquells anys de l’emigració. De vegades pense que jo podria haver nascut a  Düsseldorf o a Estocolm, com molts dels meus cosins, però ma mare va tornar a Sagunt. Quan m’hi va parir mon pare encara creuava mars i oceans amb la morriña apegada a la pell com una crostra de salnitre.
 
Ara que vaig camí dels cinquanta he tornat a Düsseldorf i he pensat en els meus pares, emigrants, ja morts, i he viatjat amb nostàlgia, però també pensant que les coses havien canviat, que jo no hi anava a demanar treball, que podíem mirar als alemanys a la cara sense sentir-nos inferiors.
 
Però aquell matí a Duisburg, sota un sol que badava les pedres, la realitat em va portar al passat, i vaig entendre les paraules de ma mare. Els directius de Thyssen, alts i rossos com teutons prepotents, ens van anunciar que tancaven Galmed i que no estaven disposats a vendre l’empresa. Sense més explicacions. A pesar del calor sufocant les paraules del Dr. Fischer ens van deixar glaçats, i és que malgrat el sol a  Alemanya sempre  fa fred.

Quan tornava cap a casa pensava en ma filla i en els joves que no tenen futur i miren al nord una altra vegada. Ara ja no són mà d’obra sense formació, són generacions criades en el benestar i d’acreditada qualificació, que de nou aquest país de pandereta condemna a l’exili. I pensava que no pot ser, que no hi ha dret, que algun a cosa no funciona, segurament perquè el poder continua en les mateixes mans que portaren els meus pares al nord.

No sé què passarà amb Galmed, però de ben segur que hem de lluitar dia a dia, amb dignitat, amb la cara ben alta, per demostrar que no estem condemnats a repetir els errors del passat, i que el futur està en les nostres mans.
Print Friendly, PDF & Email
Página 7 de 7