Francesc Fernàndez Carrasco

Francesc Fernàndez Carrasco

Vaig nàixer a Sagunt com podria haver nascut en una altra ciutat, de fet allò important per a mi no és tant el lloc on he nascut sinó el compromís que tinc amb el meu poble ,amb la meua gent i amb la humanitat. Sóc polític, i n’estic ben orgullós. Sóc filòleg per afició i professor per devoció, i sóc moltes altres coses, un sapiens curiós que no es cansa d’opinar i de xarrar. I evidentment intente convéncer els altres que tinc raó, com quasi tots i totes. Espere que el blog que ara comence servisca per conéixer-nos millor.

Viernes, 13 Noviembre 2020 20:06

En defensa de l'interés públic

Voldria explicar de manera clara i concisa quin ha sigut el procés judicial que l’Ajuntament de Sagunt ha mantingut i encara manté obert amb la multinacional Lafarge. El primer que m’agradaria deixar clar és que la nostra obligació com a grup municipal i com a partit és defensar els interessos públics, és a dir, l’interés general. Perquè el contenciós jurídic entre Lafarge i l’Ajuntament de Sagunt, cal dir que es tracta d’un conflicte d’interessos entre la defensa d’un patrimoni natural i públic, que és de tota la ciutadania, i els interessos particulars d’una empresa. El nostre deure és respectar la llei, la qual, dins de l’àmbit municipal la determinen els informes dels tècnics municipals. I nosaltres sempre hem estat en línia amb els informes municipals quan es tracta de defensar el que és nostre, de tots els veïns del nostre municipi. Si no fóra així, ja fa molt de temps que Compromís estaria fora de joc. Si hui en dia continuem parlant de la defensa de la muntanya de Romeu és precisament perquè tenim, d’una banda, la legitimitat de la defensa de l’interés general i, d’altra, perquè ens avalen tots els informes municipals que l’empresa a recorregut. Mai no ens hem mogut una coma del que els dictàmens municipals determinaven.

En esta llarga trajectòria del conflicte he de dir que, des de la meua responsabilitat com a regidor d’Urbanisme en passades legislatures, vam presentar una proposta per declarar la muntanya de Romeu Paratge natural Municipal, tal com era la nostra promesa i la nostra obligació. Davant de la nostra proposta, Lafarge va presentar una Declaració d’Interés Comunitari, el procediment necessari per a ampliar la pedrera. Esta declaració va ser informada negativament, no sols per l’Ajuntament, sinó també va ser denegada de manera contundent per la mateixa Conselleria, que en aquell moment estava dirigida pel Partit Popular. Estava clar que l’ampliació no tenia cap viabilitat, i de fet la mateixa empresa va intentar retrotraure aquella acció, amb la col·laboració del PP, per tal de desactivar la negativa.

Este va ser l’inici del conflicte judicial perquè, tal com defensaven els informes municipals, esta sol·licitud no podia anul·lar-se i s’havia de mantindre amb la denegació expressa. Ja en l’oposició, des de Compromís vam haver d’arribar al Suprem i l’alt tribunal ens va donar la raó. Per tant, l’ampliació de la pedrera és inviable per la Declaració d’Impacte Ambiental negativa que continua encara vigent.

En el moment que assumírem l’Alcaldia el 2015, reprenguérem el nostre programa polític al respecte, el qual també era recollit en el pacte de govern signat pels quatre partits integrants, com era la declaració de Paratge Natural de la muntanya de Romeu. La declaració, no sense tensions, es va produir al final de la legislatura, però com era d’esperar l’empresa la va recórrer. A hores d’ara estem pendents de la sentència, que sens dubte és la més important per a la resolució del conflicte. Nosaltres tenim plena confiança que els tribunals ratificaran l’acord de la Generalitat perquè es tracta d’un expedient rigorós i avalat per tots els informes municipals i autonòmics.

En el mateix procés de declaració, els tècnics municipals van detectar d’ofici dues infraccions importants. La primera afectava l’extensió de la superfície, sobre la qual ja tenim dues sentències que han donat la raó a l’Ajuntament davant del recurs de Lafarge; es tracta d’una gravíssima infracció de caràcter urbanístic i ambiental que afecta sòl públic protegit. La segona afectava el contracte d’extracció d’àrids, ja que s’assegurava, i s’assegura, que Lafarge ha superat les cotes que tenia autoritzades. L’empresa va recórrer també este segon expedient i el jutjat li ha donat la raó, entre altres motius per no aportar la documentació requerida, però el Ple de l’Ajuntament, amb el nostre vot en contra, va decidir no recórrer, en la nostra opinió una decisió equivocada en la defensa dels interessos municipals. Un altre tribunal, com ha passat en diverses ocasions, podria haver fallat al nostre favor, i el recurs no comportava una major despesa digna de menció.

Finalment, Compromís i diverses associacions van interposar sengles contenciosos sobre la pròrroga que la Generalitat va oferir a Lafarge, una demanda que tampoc no va prosperar al Ple municipal perquè la majoria dels regidors i regidores no secundaren els informes municipal que alertaven de les irregularitats que contenia l’expedient autonòmic. Es tracta d’un conflicte encara obert, ja que encara que la sentència ha sigut contrària a la nostra demanda perquè el jutge ha considerat que no hi havia legitimitat per part dels impulsors del contenciós, no ha entrat al fons de l’assumpte i a més la podem recórrer al Suprem perquè entenem que vulnera drets fonamentals. D’altra banda, està viu encara el contenciós iniciat per part de les associacions de veïns i la Plataforma en Defensa de la Muntanya de Romeu.

En qualsevol cas, el fons del conflicte està clar: ací tenim una muntanya que s’ha de protegir perquè és patrimoni públic natural i una pedrera que no es pot ampliar per molt que l’empresa utilitze tots els mecanismes al seu abast. Si tots els partits polítics hagueren donat suport als informes municipals, no estaríem en esta situació d’incertesa i els tribunals no tindrien cap mena de dubte sobre la voluntat de l’Ajuntament. És, precisament, la curiosa circumstància que alguns partits de l’oposició i alguns també del govern s’han desmarcat, allò que ha impossibilitat que el tema estiga a hores d’ara totalment tancat, cosa que seria el més desitjable per a la ciutat. Nosaltres, des de Compromís hem avantposat a qualsevol altra consideració els principis essencials i legals de defensa de l’interés general, de preservació del patrimoni públic, i ho hem fet com sempre, a base de treball i de coherència.

Viernes, 23 Octubre 2020 19:04

A pesar de la COVID continuem avançant

Podria semblar que el terrible impacte de la Covid19 ha paralitzat la ciutat, però res més lluny de la realitat, hem continuat treballant cada dia per continuar avançant en el benestar de les persones. No ha sigut fàcil funcionar en estes condicions, especialment en els moments més crítics, però a hores d’ara podem afirmar que cap ciutadà ha quedat desatés en les seues necessitats bàsiques.

Per això mateix el primer que vam fer va ser modificar el pressupost per atendre eixes necessitats amb diferents programes, des de les ajudes directes als autònoms i xicotetes empreses fins a un ambiciós pla d’ocupació. Per una banda es tractava de donar una oportunitat a les persones que s’han quedat sense treball i per altra d’evitar el tancament de les xicotetes empreses. A més evidentment de dotar la partida de serveis socials dels recursos necessaris per garantir les ajudes directes a les famílies més afectades.

En l’àmbit econòmic hem continuat tramitant totes les llicències que se’ns ha sol.licitat i els polígons industrials, especialment Parc Sagunt i Camí de la Mar van acollint cada dia més empreses, gràcies també a la gestió que des del departament d’Urbanisme s’està fent per millorar les condicions d’accés i subministraments. Sense oblidar l’augment considerable en la tramitació d’expedients de llicències d’obra.

Un dels camps en què la nostra ciutat ha destacat ha sigut el de la cultura i és probablement el municipi valencià que més actes presencials ha programat, amb l’assistència de més de 20000 espectadors, una fita que demostra fins a quin punt la cultura és una de les nostres senyes d’identitat.

I també sense parar han vist la llum projectes dissenyats i pressupostats en l’anterior legislatura, des del Grau Vell al Sender Blau, passant per la Ronda Nord o la Redona del Camí Vell de Terol. El pàrquing del passeig marítim, que vam recuperar fa quatre anys, ha sigut asfaltat. I en els pròxims mesos seran una realitat el Casal Jove de Sagunt i s’iniciaran les obres de l’IES n5 o les del Pavelló.

La crisi sanitària encara està per resoldre i l’econòmica pot ser molt dura, són temps difícils, però segur que eixirem i ho hem de fer junts.

Jueves, 08 Octubre 2020 19:06

9 d'Octubre

Al llarg de la història, pobles i nacions d’arreu del món han escrit la seua biografia, no sols amb la intenció de preservar la memòria del seu origen i dels esdeveniments més importants, sinó molt sovint amb la pretensió d’assegurar la legitimitat de tots els actes comesos en el seu nom, fins i tot els més injustificables. I no sols els actes del passat, freqüentment la història és una coartada per analitzar el present.

Hem pogut veure recentment manifestacions als EUA o a Europa on s’enderrocaven estàtues de figures històriques vinculades a l’esclavitud, monuments que ocupaven espais importants de les ciutats en alguns casos des del segle XIX. L’esclavisme va ser abolit al Regne Unit el 1833, el 1865 als Estats Units i a Espanya, on els Borbons en treien un bon benefici, el 1880, però les efígies d’alguns dels seus promotors han aguantat el pas del temps fins ara, còmodament petrificats. No és pas la memòria de la indignitat la causa principal que ha propiciat la seua destrucció, sinó la pervivència de la indignitat en ple segle XXI, cruelment reflectida en la tràgica mort de Geoge Floyd a mans del supremacisme, que encara impera als dominis de Trump i més enllà.

Jutjar ara Aristòtil per la seua defensa de l’esclavatge no tindria massa sentit, per la important distància cronològica i per la impossibilitat d’establir una relació directa de causa entre els seus escrits i la pràctica de l’esclavitud dos mil tres-cents anys després. No podem jutjar el passat llunyà amb els ulls del present, però sí que podem entendre les conseqüències del passat recent sobre les nostres vides.

El 9 d’octubre de 1238 simbolitza el naixement del poble valencià, no tant per l’entrada de Jaume I en la ja rendida ciutat de València, com per la constitució posterior del Regne de València com a entitat jurídica i institucional amb uns Furs propis i avançats al seu temps. La conquista i posterior colonització va suposar també el sotmetiment de la població musulmana, una injustícia que només es pot disculpar en la llunyania del context històric de l’època.

Les commemoracions modernes del 9 d’octubre no haurien de ser una reivindicació nostàlgica d’aquell passat, sinó una actualització ajustada als valors democràtics actuals inspirats en els principis de justícia i igualtat, amb un model de societat integrador, però sense oblidar la nostra identitat com a poble. Perquè perdre la nostra identitat també és un reflex de la injustícia derivada d’un projecte que el dia 12 precisament celebra la seua festa, un projecte del passat que allarga la seua ombra sobre el nostre present.

No sé si Madrid és España dentro de España, ni em lleva la son, però és evident que la força centrípeta del quilòmetre 0 ens ofega com a poble i com a persones, i que els valencians cada dia de Sant Donís, i cada dia de l’any hem de recordar d’on venim i on volem anar si no volem que el pes de la seua història acabe amb la nostra.

Viernes, 07 Agosto 2020 19:04

En agost no parem

Ja de ple en el mes d’agost, suportant les altes temperatures i veient cada dia com augmenten de nou els casos de coronavirus, fem front a l’adversitat amb un intent de normalitat basada en la prudència i la responsabilitat. La nostra ciutat no pot parar, com eixos forns antics que si s’apaguen s’enrunen, i és la nostra obligació mantenir la flama davant de qualsevol vent contrari.

Ja hem inaugurat el Sagunt a Escena, el festival de teatre més important del nostre País i un dels més rellevants a l’Estat espanyol. L’aposta decidida i conjunta de la Conselleria de Cultura, de l’Ajuntament i de la Diputació, ha permés continuar no sols oferint una programació de qualitat, sinó a més donant una gran oportunitat a un sector especialment castigat per la crisi. Perquè la cultura també és economia i genera llocs de treball, a més d’alimentar l’esperit de la societat i ajudar a la formació d’una ciutadania més crítica i lliure.

Les festes s’han hagut d’adaptar al nou escenari que la pandèmia ha imposat i amb un consens general s’han suspés les patronals i les de barris, com ja va passar amb les Falles i la Setmana Santa. I a pesar d’això hem volgut oferir també una programació d’actes adaptada a tots els públics, per mantenir eixa flama de la cultura popular i ajudar també a un àmbit que dona molts llocs de treball. La resposta de la gent, acostumada a una oferta com poques ciutats poden exhibir, ha sigut admirable.

I mentrestant hem obert finalment el Sender Blau que creua el nostre delta per unir el Port de Sagunt i Canet, estem millorant el pàrquing públic que la legislatura passada vam recuperar de la gestió privada, hem posat l’emblema de la Xarxa de Jueries i continuem treballant perquè tots els projectes vagen eixint endavant. La crisi no ens ha pillat parats i li estem fent front amb treball i ganes.

Són temps de vacances, però d’unes vacances especials davant la incertesa dels mesos que vindran, tant en l’àmbit sanitari com econòmic, i l’administració municipal va a estar en la primera trinxera, al costat dels veïns i de les veïnes, com ho ha estat en els últims mesos. Sabem quines són les nostres competències i sabem que hem d’assumir moltes més de les que per llei ens pertoquen perquè no podem contemplar amb els braços creuats com la nostra gent passa necessitat. I això a pesar que l’administració central continua retallant la nostra autonomia financera, ja clarament insuficient.

Entre totes i tots ho anem a aconseguir, som una ciutat treballadora i creativa, solidària i participativa, que planta cara als problemes i manté sempre la flama.

Viernes, 24 Julio 2020 19:06

El Rei que caçava va ser caçat

Gran part de la ciutadania està assistint atònita a les notícies que cada dia apareixen als mitjans relacionades amb el rei emèrit, un personatge que durant dècades va representar el paper de cap d’estat modèlic emparat en la censura mediàtica i en la seua inviolabilitat constitucional. Els rumors sobre la seua privada a penes deixaven marca en la seua figura de porcellana, fins i tot sembla que reforçaven la seua humanitat i l’acostaven a una condició popular que era del gust de la majoria de la societat. Res a veure amb eixos monarques estirats i gelats d’Europa, parents en major o menor grau, o amb els prínceps del desert, germanets del nostre Borbó no per la línia de la sang blava sinó per la fosca viscositat dels interessos.

No tots ni totes poden exhibir un rei campechano i al mateix temps una sort de nou Cid, campió de la democràcia i les seues institucions. El relat que es va anar construint de Juan Carlos, des de la mateixa dictadura va anar arrelant en la consciència ciutadana i es va blindar contra qualsevol crítica que no fóra la dels “radicals republicans”. El Borbó no sols ens va portar entre llàgrimes de nostàlgia un règim de llibertats, sinó que la va salvar dels malvats inadaptats que pretenien tornar al passat.

La modèlica transició espanyola va aconseguir imposar una mena d’amnèsia col·lectiva que va blanquejar el franquisme i va catapultar un dels seus principals valors a la categoria de líder democràtic. Algunes preguntes no es feien perquè no esperaven resposta: d’on va eixir el príncep nascut a Roma, qui el va rescatar de l’exili portugués, per què l’elegit no va ser el fill d’Alfons XIII... I moltes més que no cabrien en un article com el present.

Siga com siga, a pesar d’un passat tan sinistre i a pesar de les filtracions escasses sobre la seua dissoluta vida privada, Juan Carlos es va convertir en un emblema inqüestionable de l’Estat, fins que una sèrie d’escàndols el van obligar a entonar un mea culpa insòlit davant de les càmeres: “Lo siento mucho ...”. No sabem si ho sentia o no, però excepte els molts innocents la majoria de la societat sentia que hi havia més pecats darrere d’aquella confessió, més que una aventura paquidèrmica en la sabana africana o més greus que aventures típicament borbòniques i campechanas .

Tan greus que el rei va haver d’abdicar a una edat encara llunyana de la seua cosina Elizabeth. No es coneixia en aquell moment, fora de l’àmbit restringit del cercles del poders de l’Estat, l’abast de l’escàndol, però a poc a poc i des de fora de les fronteres pirinenques van anar arribant notícies molt comprometedores que afecten de manera molt clara l’honestedat i l’honorabilitat de l’emèrit. El sogre egregi que havia pogut desviar l’atenció mediàtica als seus poc modèlics gendres passava del paper couché a la crònica negra, la campechania es tornava patetisme i la porcellana es mostrava amb la duresa comprometedora del ciment armat que hi ha darrere de la gran majoria dels negocis bruts. El rei caçador va ser caçat.

Des de Compromís i des de moltes altres forces democràtiques, estem demanant que s’òbriga una investigació de les irregularitats del monarca fins a les últimes conseqüències, per respecte als ciutadans i a les institucions. No es tracta ara de mirar al passat, de passar comptes amb el protegit del Caudillo, sinó de demanar transparència i justícia, i respecte a la democràcia. Mentre esperem asseguts, proposem que es canvie el nom de Juan Carlos I de carrers i places dels nostres pobles i ciutats pel de persones honorables. El rei emèrit ja ha fet massa mèrits.

Viernes, 12 Junio 2020 19:05

El Grau Vell es renova

El Grau Vell de Sagunt constituïx un dels conjunts monumentals més singulars de la ciutat i del nostre País, i és un dels pocs espais preservats de la costa mediterrània, que a més té un valor afegit per la seua situació en un paratge natural tan valuós en la Marjal dels Moros. La seua importància històrica és de primer ordre, ja que és el testimoni de més de 2500 anys d’història de Sagunt i és un dels pocs ports de l’antiguitat que encara conserven restes rellevants. Una ciutat oberta al mar i a la civilització que a través del comerç va esdevenir un pol de riquesa i de cultura que la va posicionar entre les més desenvolupades en l’època ibera i romana.

En realitat es tractaria de dos ports situats al sud de l’actual: el més antic, en la zona coneguda com a Trencatimons, excavat parcialment a finals dels 80, i el Grau pròpiament dit, que va substituir-lo en l’època medieval i moderna. La part més visible és la situada al costat del mateix poblat, encara habitat i també interessant per la seua fesonomia tradicional pràcticament intacta. La zona més antiga és invisible perquè es troba totalment abandonada i oculta sota matolls i rodejada d’una tanca degradada.

I és que lamentablement la importància del conjunt del Grau Vell només és superada per la desídia en la seua conservació. A pesar dels requeriments i de l’obligació que tenen els seus titulars, han passat els anys i un patrimoni tan espectacular s’ha anant degradant de manera vergonyosa. Fins que fa cinc anys decidírem prendre les regnes del nostre patrimoni i començar un projecte per fases per a la rehabilitació integral del conjunt.

Precisament ara està a punt de finalitzar la primera fase, la rehabilitació de la torre, bateria i magatzems, a més d’altres elements importants. Vam encarregar un projecte i vam obtenir recursos de diferents administracions, al mateix temps que vam haver de superar els obstacles que el Ministeri titular ens va posar per obtindre una concessió per 50 anys. Una vegada acabada la restauració hem de treballar en la posada en valor d’este espai com a centre d’interpretació de la història portuària i comercial de Sagunt.

De manera immediata s’ha d’exigir a l’administració una actuació en la zona més antiga, la més important i abandonada. La proposta passa per ampliar les excavacions al màxim i fer visibles les restes de les instal.lacions portuàries iberoromanes, fins i tot restaurant el moll que sembla que hi ha submergit. Esta segona fase pot ser la més costosa i llarga, però també és la més necessària.

I evidentment no es pot oblidar el mateix poblat, que per ell mateix constituïx un patrimoni històric, i està inclós dins del BIC que protegix tota la zona. Per una banda el Ministeri responsable hauria de regularitzar la situació legal garantint als seus habitants una possessió de les vivendes que siga raonable i que elimine la incertesa, perquè no es pot mantenir els immobles sense els seus ocupants i perquè el Grau és i ha de ser un poblat viu. D’altra banda, l’Ajuntament ha de conseguir la concessió de tot l’espai públic per poder intervenir en la millora de les seues infraestructures i serveis.

Una vegada completades totes estes fases, la nostra ciutat haurà complit amb la seua obligació amb el seu patrimoni i podrà oferir al ciutadans i a la humanitat un testimoni excepcional del seu passat, com poques ciutats poden mostrar. Mirant al passat continuem avançant.

En aquest present d’incerteses, en què ens trobem tancats i a la deriva, situats en un punt estrany on sembla que el rellotge s’ha parat i l’horitzó són les parets de casa, necessitem reflexionar, pensar el futur i actuar.

Estem exposats a la desinformació i a la manipulació perquè no és fàcil destriar allò que realment és fiable. En el volum ingent de notícies que ens arriben pels mitjans audiovisuals i les xarxes, es barregen xifres oficials amb tot tipus d’interpretacions subjectives, que van des de confabulacions galàctiques a comentaris de pati de veïns. La por genera molta desconfiança i és l’hàbitat perfecte per a la ràbia i el ressentiment. No és el moment de les especulacions interessades ni de la transmissió de més inseguretat. Cooperem tots a generar un clima de confiança i solidaritat, tant en l’àmbit sanitari com en el social i econòmic.

La situació de l’epidèmia, a pesar de tot el que estem vivint, sembla més controlada. La gent es queda a casa i seguix majoritàriament les indicacions de les autoritats sanitàries i l’atenció hospitalària sembla garantida.

No es pot abaixar la guàrdia i haurem de continuar fent sacrificis. Més prompte que tard tot tornarà a la normalitat. Si de cas, hem d’aprendre que hem d’estar sempre preparats amb un sistema públic de salut potent que ens vacune contra situacions semblants.

En qualsevol cas, el present no ens pot ocultar el futur. Durant aquestes setmanes molta gent ha perdut el treball, o ha perdut parts dels seus ingressos; molts comerços, bars, restaurants, etc., han hagut de tancar. Moltes empreses han fet ERTOS i han frenat o paralitzat la seua activitat. És una autèntica catàstrofe sense precedents en les últimes dècades, que afecta tot el món, però alguns països com el nostre d’una manera més greu. I en això és en el que hem de pensar ara: com eixir d’aquesta crisi amb els mínims danys possibles, amb el menor nombre de víctimes socials i laborals.

En primer lloc cal tenir clar que hem d’eixir junts i juntes. No podem deixar en l’estacada a ningú. S’ha de forjar una aliança de cooperació entre ciutadans i institucions, entre treballadors i empreses. S’han de deixar de banda els interessos particulars i arrimar tots el muscle en benefici del bé comú. La política hauria de tornar a la senda del consens com a eix vertebrador de la societat, buscant el benestar de la comunitat i actuant d’àrbitre. No podem tornar a la selva, la polis és l’objectiu. No podem permetre que un bitxet acabe amb segles de civilització. Encara diria més, hauríem d’aprofitar aquesta crisi, amb tots els respectes al dolor, per a rectificar els efectes devastadors de la globalització i l’ultraliberalisme, si realment compartim els valors de la llibertat, la igualtat i la fraternitat.

I cadascú i cadascuna de nosaltres hem de cooperar i actuar en l’àmbit de les nostres competències, personals i col·lectives. Nosaltres com Ajuntament estem adoptant mesures que busquen pal·liar al màxim els problemes dels ciutadans al nostre municipi, des de les d’abast general a les més concretes destinades a la població més vulnerable, sense caure en la demagògia i el populisme. Mesures reals que ajuden les persones que no poden pagar ara els seus impostos, que necessiten atenció de tot tipus. Ara més que mai l’administració ha d’estar al costat de la gent. I es fa gràcies a tots, des del govern a l’oposició, passant per treballadors i sindicats, i comptant també amb l’ajuda inestimable del voluntariat. Som una ciutat amable i solidària.

El nostre repte immediat és el futur, un futur que ja està ací. De fet ja s’estan prenent mesures i se n’hauran de prendre moltes més. Els pressupostos del 20 i el del 21 s’hauran d’orientar en gran part a les polítiques socials i econòmiques. Per una banda, els serveis socials s’hauran de dotar de partides més fortes encara per garantir les necessitats bàsiques de les persones més desfavorides, d’altra, caldrà implementar plans d’ocupació per a la gent que no té treball, tant de manera directa com indirecta. Haurem d’ajudar els xicotets comerços i les xicotetes empreses, també amb la cooperació dels ciutadans. Buscar la col·laboració de les administracions competents per buscar ajudes a les grans empreses de la nostra ciutat ha de ser un altre dels nostres objectius. En definitiva, necessitem un pla de xoc per mitigar els efectes de la crisi i mantenir la cohesió social.

Cooperant, entre totes i tots tenim molt de futur.

Viernes, 20 Marzo 2020 19:35

La vida no s'ha parat

Estos dies en què vivim una situació que sembla irreal, una vida que pareix que no és la nostra vida, potser tenim la sensació que el rellotge s’ha aturat, que el temps no avança. Però no és així, cap déu ni cap virus tenen el poder de parar la vida. En cada casa, en cada lloc de treball, la vida batega, en cada hospital i en les carreteres el pols continua.

És cert que moltes coses han canviat, i més cert encara que en el futur hi haurà canvis en profunditat. Cada crisi és una oportunitat per a aprendre i rectificar, i encara que de vegades semble que els humans som contumaços en els nostres errors, des d’una perspectiva àmplia podem comprovar que la nostra espècie és l´única humana que ha sobreviscut. I la clau de la nostra supervivència al llarg de pràcticament 200.000 anys és la capacitat de cooperació. Els neandertals, més forts que els sàpiens i amb un cervell de dimensions semblants, van desaparéixer fa 30.000. I no va ser cap virus la causa de la seua extinció, sinó la competència amb uns individus que, arribats d’Àfrica, els van superar en capacitat d’adaptació gràcies a l’habilitat per a intercanviaar informació en grups cada vegada més grans.

A dia de hui els humans hem superpoblat la Terra perquè gràcies als avenços tecnològics en tots els àmbits, hem aconseguit allargar l’esperança de vida de manera molt considerable. Ja mor més gent per obesitat que de fam, encara que ja sabem que la desigualtat al món continua sent indecent i que mentre en alguns països es gasten fortunes en operacions de cirurgia estètica, en altres moren centenars de milers de xiquets i xiquetes simplement per no disposar de medicaments o vacunes que fa dècades que van ser descoberts.

Ara és moment de màxima cooperació a nivell mundial i cadascú i cadascuna de nosaltres hem d’assumir la nostra responsabilitat en l’àmbit individual per contribuir a la solució global. D’una banda complint totes les normes que en matèria de seguretat i salut pública recomanen les autoritats sanitàries i públiques en general. Crec que no és ara el moment de les desqulificacions ni de la desconfiança. Junts i juntes, generosament i solidàriament, hem de superar este problema.

També des de l’Ajuntament de Sagunt, dins de les nostres competències, estem intentant contribuir a solucionar els problemes i a facilitar la vida de totes les persones, especialment d’aquells sectors més vulnerables a qualsevol crisi. No sols es tracta de mesures de seguretat i higiene, sinó també de caràcter social i econòmic, perquè cal reduir al màxim l’impacte en els treballadors, en els comerços i en les empreses.

Confiem en la humanitat i en la capacitat dels sapiens sapiens de cooperar i resoldre problemes. És cert que de vegades fem la impressió de no superar la nostra condició de primats i fem exhibició de conductes inhumanes, però cal mirar al futur com una oportunitat de millorar la nostra evolució. Haurem de ser més generosos i més solidaris, haurem de compartir el coneixement i el benestar si no volem que un insignificant bitxet altere el ritme de la nostra vida.

Estic segur que esta pandèmia va a acabar més prompte que tard perquè ja tenim notícies molt positives quant a medicaments i vacunes en diversos països, però m’agradaria pensar que aprofitarem per acabar amb altres pandèmies que causen més mort i dolor, com la intolerància, la supèrbia i la desigualtat. En qualsevol cas resistirem i tornarem a omplir els carrers i les places, i ens tornarem a abraçar i a besar indiscriminadament.

Una forta abraçada.

Viernes, 10 Enero 2020 19:25

Sagunt i l’alliberament de l’AP-7

L’alliberament del peatge de la principal via que vertebra el nostre País és una de les millors notícies que els valencians i les valencianes hem rebut ens els últims temps, una de les poques bones notícies de fet. Ha arribat massa tard, però la injustícia era de tal magnitud que la solució no admetia més demora.

D’una banda, l’AP-7 comportava un sobrecost importantíssim per a una economia com la valenciana que en un gran percentatge depén del comerç exterior, principalment amb Catalunya i Europa. Tant les exportacions com el sector turístic estaven gravats per un peatge inexistent en altres vies de l’Estat.

I no sols pel peatge, sinó per l’absència d’alternatives tant per carretera com ferroviàries. Cap recordar que no existix ara per ara una autovia que travesse de nord a sud l’allargada geografia valenciana, com passa en altres territoris, on conviuen vies de gran capacitat amb i sense peatge, pràcticament en paral·lel. I a més no hi ha una xarxa ferroviària per a passatgers i mercaderies que puga resultar una opció realista. A Madrid, per exemple, l’A-3 és gratuïta i a més podem viatjar amb AVE, així ens resulta més fàcil anar a ofrenar velles i noves glòries i podem tornar més ràpid amb la cua entre cames.

De fet, podem arribar des de Sagunt a Huelva, Almeria, A Coruña, Saragossa i a mitja Espanya sense haver de pagar un euro de peatge, però on més falta ens fa, no. Quin pecat hem comés els valencians perquè ens tracten així? Totes les capitals andaluses i totes les castellanes, passant per les extremenyes i les gallegues, estan connectades per autovies lliures.

Per què no ho anàvem a estar nosaltres, els valencians, que per si fóra poc pertanyem al club dels pobres? Infrafinançats, marginats en inversions i damunt amb un peatge dels durs. Potser han llevat el peatge per por que ens rebel·làrem ( és broma!), o potser fa ja temps que la concessió està més que amortitzada i seria una broma de mal gust renovar-la. Per no parlar de l’impacte que en alguns municipis valencians tenia fins ara la travessia de la N-340, amb un intens trànsit que fugia de pagar l’impost revolucionari i interferia en la vida quotidiana de milers de ciutadans que han estat suportant durant dècades accidents i contaminació tercermundistes dins del recinte urbà.

Precisament Sagunt va ser la primera ciutat que va aconseguir el desviament de la N-340, i no amb la construcció d’una circumval·lació paral·lela a l’AP-7, sinó tal i com demanava la Coordinadora Pro-alliberament de l’A-7, traslladant el peatge al Pontasgo, és a dir, eliminant al mateix temps la travessia de la carretera i alliberant un tram de l’autopista. Corrien els anys noranta i no va ser un regal, sinó el resultat d’una mobilització de milers de persones que eixien al carrer i tallaven la carretera, un èxit sense precedents en la nostra ciutat i segurament en cap altra. Aquella plataforma ciutadana, liderada per Enric Ariño, va comptar amb el suport de tots els partits i de tots els col·lectius i va ser una demostració d’unitat i de força. Hui la carretera és una avinguda amb àmplies voreres i abundant vegetació, un espai amable que en res recorda el soroll i el fum dels anys huitanta. Però encara tenim treball pendent, una bona connexió amb l’autopista al nord del nostre terme, precisament en la zona del Pontasgo, que facilite un accés ràpid des de Sagunt, el Port i Canet, les Valls i la Baronia.

Des de Compromís ja hem fet la demanda i esperem la mateixa unitat i la mateixa força que demostràrem fa vint anys per aconseguir l’alliberament. Ara la connexió.

Viernes, 20 Diciembre 2019 15:55

Contiuem avançant

Arribats pràcticament al solstici d’hivern, podríem fer ja un primer balanç de com s’està desenvolupant esta nova legislatura. Les valoracions sempre són donades a la subjectivitat i més encara quan es fan des de la implicació més directa i personal, com és el meu cas. Ni es tracta de fer un exercici de nostàlgia gratuïta ni de practicar la falsa modèstia.

No seria sincer si negara que, durant els quatre anys que vam dirigir el govern de la nostra ciutat, els importants objectius que ens vam proposar es van aconseguir raonablement, des de l’èxit de Parc Sagunt, que ha culminat amb la comercialització de la pràctica totalitat de les parcel·les i la instal·lació de grans empreses, fins al gran impuls de la nostra cultura i el nostre patrimoni, passant pel conveni amb l’APV. Mai la nostra ciutat havia ocupat tantes portades en positiu en tots àmbits de la gestió, i vam aconseguir ser un referent per a molts altres municipis i per al mateix Govern de la Generalitat.

No tot va ser, però, un camí planer, no és este un poble exempt de conflictes, tenim molta història i una societat molt dinàmica, i no sempre tots estan disposats a col·laborar en el progrés, fins i tot quan els objectius són clarament positius i compartibles. La idea de cohesionar la ciutat i d’avançar units en benefici del benestar comú xoca contra els que estan interessats justament en el contrari i busquen qualsevol excusa per posar pals a les rodes.

L’interés general sempre ha guiat la nostra acció de govern i sempre hem posat els principis i les conviccions per damunt d’interessos particulars, per molt de poder que tingueren darrere. I d’això és del que més orgullosos ens podem sentir, de saber trobar en la pedra i el ferro una aliança insubornable contra la destrucció i la prepotència del Poder que s’amaga en les ombres obscures del Sistema.

No era fàcil resistir, però vam aguantar unes eleccions complicades, i no var ser fàcil continuar governant a pesar de no haver guanyat l’Alcaldia. Però ací estem, de nou, com sempre, ajudant, aportant, de manera lleial i constructiva, per a portar endavant vells i nous projectes. A nosaltres no se’ns cauen els anells i des del primer dia ens hem arromangat per continuar fent millor esta ciutat, començant per acabar tot el no vam saber o no vam poder fer durant quatre anys, que no és poc.

No valen excuses, la nostra gestió va fallar en massa ocasions, i a pesar d’aprovar tres pressupostos seguits i de disposar de recursos, no vam posar en marxa molts dels projectes que havíem anunciat. Poca ajuda de les altres administracions, però massa lentitud en la nostra.

De fet la majoria dels projectes que ara es fan realitat, formen part d’eixa ambiciosa llista que no vam saber executar amb més celeritat. A punt estem d’acabar la Ronda Nord, que connectarà en poques setmanes l’avinguda del Mediterrani amb el barri de Sant Josep i Canet, la rehabilitació del conjunt històric del Grau Vell porta mesos en marxa, ja hem finalitzat la primera fase d’intervenció a l’Alqueria de l’Aigua Fresca, el CEAM de Sagunt obrirà de manera imminent les seues portes i ja ha quedat perfectament garantit el projecte de Centre de Dia i CEAM a l’antic Economat de la Gerència, s’ha firmat fa uns dies l’acta de replanteig, prèvia a les obres, de la Senda Blava que unirà els passejos marítims del Port i Canet, també s’acosta la construcció del Centre d’Oci per les persones majors del nucli històric, i a poc a poc, lentament, però sense pausa, aniran fent-se realitat els nostres desitjos.

Demanem disculpes pel retard, però el temps i la realitat aniran fent justícia. Amb el solstici, de manera quasi imperceptible, les nits seran cada dia més curtes i el sol invicte ens acompanyarà uns segons més cada jornada, de manera imparable.

Són ara dies per a celebrar que continuem avançant, i un bon moment per desitjar-vos bones festes i un gran any nou.

Página 1 de 7

Te puede interesar

Te puede interesar