Àngels Sola Martín

Àngels Sola Martín

Saguntina de naixement i sentiment. Llicenciada en Medicina i Cirurgia. Especialitzada en Anestesiologia i Reanimació. Doctorada per la Universitat de València. Desitjosa d’aprendre de tot i de tots. Inquieta per definició. Reivindicadora d’un món millor, més just, més coherent, més responsable. Compromesa i activa amb diferents causes des de sempre i per a sempre. Actualment, treballant i vivint a França, però connectada e implicada amb Sagunt des de la distància, i quan les circumstàncies ho permeten, des de la proximitat.

Lunes, 28 Julio 2014 11:26

Pagant cara la recuperació econòmica

Que estem eixint de la crisi i que estem en plena recuperació econòmica? Se’ns insisteix que les polítiques d’austeritat no afecten a l’estat del benestar. Molts s’empenyen en amagar-nos el vertader preu que la societat està pagant. La Sanitat Pública, com pilar fonamental d’aquest estat de benestar, està patint molt amb aquest tipus de polítiques...
 
Ara fa unes setmanes, la meua iaia ingressà à l’hospital de Sagunt. Era un diumenge. S’havia fet una fractura de fèmur, el que es coneix més freqüentment com trencar-se el maluc (la cadera). Però a la iaia no l’operaren el diumenge, ni tampoc el dilluns, ni el dimarts, sinó el dimecres. Tres dies d’hospitalització, amb moltíssim dolor, abans l’operació, i per què? Tot es redueix a una sola paraula: retalls.
 
Amb els retalls, les contractacions es veuen seriosament disminuïdes. Els professionals jubilats no es reposen en la mateixa proporció. Els contractes indefinits estan en vies d’extinció, mentre que els temporals són el pa nostres de cada dia. I com tenen caducitat, quan es renoven, s’aprofiten per canviar les condicions prèvies i així costos. Els pose dos exemples clarificadors en dues autonomies, una del PSOE i una del PP. Comencem per Andalusia, governada el PSOE de de fa més de 35 anys. Acabe de passar un mes a Sevilla, en un gran hospital universitari, on estava fent unes pràctiques d’un màster. Allí, els pocs nous contractes que es fan, quasi sempre temporals, i les renovacions es fan al 80%. Metges, infermeres, administratives, i totes els que no té plaça en propietat, es veuen afectats per aquesta mesura. Això vol dir que la seua setmana laboral es redueix de 5 a 4 dies, o bé es disminueix la durada de la jornada laboral diària, fent-los entrar més tard o eixir abans. A la llarga, aboca a menys consultes, menys quiròfans i llistes d’espera més llargues. Anem ara a una comunitat governada pel PP: Castella la Mancha, on sempre havia governat el PSOE, i des de la darrera legislació, tenim a la senyora de Cospedal. Ella també retalla amb un estil diferent. Fa estalviar diners a l’Autonomia augmentant les jornades laborals dels treballadors, dins una legalitat poc clara, a la vegada que els disminueix el seu salari. Açò permet contractar a menys personal.
 
Mentre es redueix en personal, el treball assistencial, lluny de disminuir, augmenta. Perquè hi ha més clients, més gent dins de la Sanitat Pública. Qui abans tenia una mútua, ara freqüentment, no. Alguns ja no se la poden pagar; altres vegades l’empresa que la proporcionava, ha tancat; i en no poques ocasions, el treballador ha perdut el seu lloc de treball, i per tant, la mútua que tenia associada.
 
D’una o una altra manera, l’equació és: menys personal disponible per a més pacients. Per tant, la solució és fàcil: menor temps dedicat al pacient, menor qualitat assistencial, i més llista d’espera. I quan les llistes d’espera es fan insuportablement llargues, la gent ix al carrer. Es publiquen noticies on s’evidencien les deficiències. Llavors, els polítics s’afanyen en callar aquestes veus crítiques donant-los el que reclamen. Que hi ha dos anys d’espera per a una ressonància, doncs, ací va un camió a l’aparcament de l’hospital a fer ressonàncies com a xurros. Camions que es lloguen a empreses que desprès passaran el rebut a l’hospital. Tot per no contractar el personal que cal i de la manera que cal, ara ens toca abonar factures a una empresa privada per un servei que la Sanitat Pública ofereix de manera eficient. Sevilla i Ciudad Real són exemples on passa açò de les ressonàncies, però n’estic segura que altres centres presenten problemàtiques, sinó iguals, paregudes.
 
Per continuar reduint costos, també s’està modificant l’organització de les guàrdies o assistència continuada. Disminueixen al màxim possible els efectius en general, i a més, es substitueixen, també al màxim possible, les guàrdies de presència física per guàrdies localitzades. Açò representa un estalvi directe molt gran en les nòmines. La diferencia de preu entre un tipus i altre de guàrdia pot ser de fins unes cinc vegades. Però també hi ha un estalvi indirecte també molt important, al permetre contractar menys personal. Com que no hi ha descans de seguretat desprès d’una guàrdia localitzada, el metge acudirà a treballar a l’endemà de la guàrdia, evitant-se així la contractació d’altres facultatius. Ara el metge ja no està a l’hospital, sinó a sa casa, i sols es desplaçarà en cas de que l’avisen. Fent açò, és més probable que només vaja a l’hospital en cas d’emergència, deixant les urgències per a més tard, sobre tot si apareixen per la nit. La diferència entre una emergència i una urgència quirúrgica radica bàsicament en el temps en que es pot demorar una operació. Una emergència quirúrgica deuria operar-se el més prompte possible, en cas contrari, la mort és segura al cap de poc de temps, poques hores. Un exemple d’emergència seria una perforació intestinal o una gran hemorràgia desprès del part. En el cas d’una urgència quirúrgica, el marge de temps per a operar no és tan curt. Però està demostrat que quan més prompte s’opere una urgència (sempre i quan no hi haja ninguna contraindicació), millor pronòstic per al pacient, menor probabilitat de complicació i de mort. Pensem en el cas d’una apendicitis aguda. Quan més tarde en operar-se, més probabilitat hi ha que es perfore l’intestí, complicació molt greu i mortal.
 
El mateix passa amb la fractura de fèmur. El retràs en operar-la implica major anèmia, major probabilitat de trombosis venosa, major probabilitat d’embòlia pulmonar,... en definitiva, major probabilitat de mort. Tres dies tardaren en operar a la iaia...
 
Al reduir els efectius que estan de guàrdia al hospital, els que queden tenen més treball, i no donen a basto. On abans hi havia dos anestesiòlegs, ara freqüentment només hi ha un. L’anestesiòleg està “pluriempleado” i “multiatareado”. Es fa càrrec de la maternitat (posant una epidural, en una cesària, en un part...etc). També poden estar passant planta fent els preoperatoris d’urgència (de pacients que s’operaran a l’endemà) i també podem trobar-los en els quiròfans. Impossible acudir a tot. Si açò sumem que cada dia més cirurgians estan en sa casa de guàrdia, el resultat passa per que cada cop és i serà més freqüent que les urgències es posposen per a un altre dia, i cada dia el retràs serà més important.
 
Però no hem acabat amb estratègies per a disminuir costos. Ara que ve l’estiu, molts hospitals decideixen reduir la seua activitat hospitalària, tancant quiròfans i plantes d’hospitalització (tancar llits). L’objectiu es donar les vacances al personal i al mateix temps evitar contractar substituts. Però dona la casualitat que en les zones més turístiques, les poblacions es veuen molt incrementades. Així que més possibles pacients i més treball, però menys quiròfans i menys llits disponibles, com també menys personal.
 
Conseqüència directa de tot açò: els hospitals es saturen, el temps d’espera en les urgències s’allarga, la llista d’espera per a operar-se augmenta alhora que la qualitat en l’atenció a l’usuari es veu deteriorada. L’ambient hospitalari es crispa amb pacients i familiars amb la paciència quasi el límit i personal més irascible.
 
Amb aquestes polítiques, les infraestructures també es veuen seriosament tocades. Per economitzar al màxim, es deixen d’invertir com toca en manteniment i/o renovació de les infraestructures. Com a l’hospital de Sagunt, on troben habitacions convertides en saunes per culpa aires condicionats espatllats amb finestres que no obrin. Allí, les olors de tot tipus s’acumulen i concentren. Són habitacions compartides en molts casos, on arriben a hi conviure fins 4 persones. Habitacions compartides amb bany compartit, on arribarem a trobar insectes que còmodament hi vivien i feien niu darrere els taulells trencats. Amb aquestes condicions d’allotjament, el més probable era agafar una infecció. Cosa també que li passà a la iaia: pneumònia nosocomial, o dit més fàcil, infecció pulmonar agafada a l’hospital.
 
I el material hospitalari no s’escapa dels retalls. El material es substitueix d’un dia a l’altre. El criteri, en moltes ocasions, obeeix única i exclusivament a criteris econòmics: comprar el més barat possible, siga al preu que siga, i comprar les menors quantitats possibles. Freqüentment, la substitució es fa sense avís previ, sense formació prèvia, sense poder triar entre distintes opcions, sense l’acord entre el personal que el va a usar i el departament de compres. Al final açò fa que es consumeixen més unitats, i com que els estocs són cada dia més xicotets, no poques vegades, no es disposa del material que es necessita quan es necessita. Com li passà a la iaia: sols hi havia una cadira amb rodes per als postoperats de maluc (cadera) en tota la planta d’hospitalització de trauma. Així que sols un pacient podia eixir de la habitació mentre els altres quedaven empresonats dins el seu quarto.
 
El Sistema Sanitari Públic es deteriora d’amagades. Jo ho resumisc en poques paraules: mala gestió (existent des de fa anys) i retalls. En època de bonança, la mala gestió passava més desapercebuda. Es malbaratava en molts sentits. Per posar-los un exemple: Jo tenia un company de feina, anestesiòleg, que cobrava per ser el Cap de la Reanimació. Però el més greu era que aquest senyor cobrava per una càrrec que no exercia, per una faena que no feia. En aquell hospital mai va existir una Unitat Reanimació. El gestor i el director mèdic, n’eren sabedors. Però el gestor també estava col·locat per influencies polítiques, igual que al meu ex-company, al que se li havia assignat aquell càrrec per ser molt amic d’un alt càrrec del PP, amb el qual jugava a pàdel. Açò és corrupció??? Desfalco?? Com es dirà açò??
 
Que no ens venen la milotxa, dient-nos que la gestió pública no funciona, que els hospitals serien millors gestionats si es fera a través de gestió privada. Però mentre diuen això, es posen en ridícul i fan pública la seua incapacitat professional. Ells són els últims responsables, vulguen o no, doncs són ells qui col·loquen als seus gestors hospitalaris. I ara busquen donar la gestió dels hospitals públics a empreses privades, en ocasions molt vinculades amb els seus interessos personals. Però senyors polítics, si són vostès els que han decidit directament sobre la gestió sanitària! Però si són vostès qui han triat i col·locats al seus gestors a dit! Son vostès els que els han dit el que han de fer, perquè en cas contrari, corren el perill per perdre la seua cadira.

Propose: hospitals públics: sí, de gestió pública: sí, però gestors independents del poder polític, que ocupen el seu càrrec desprès d’haver passat per un concurs-oposició. Gestors amb contractes revisables en funció dels objectius establerts per una mesa on participen totes les parts implicades: Societat Civil de l’àrea d’influència de l’hospital, Conselleria de Sanitat i Personal de l’hospital on exerceixen. Perquè fer les coses com sempre, ens portarà el mateixos resultats de sempre, que ja coneguem i que ja patim, no creuen?
Lunes, 07 Abril 2014 19:03

Txernòbil a Sagunt

Que si la península de Crimea és d’Ucraïna, que si ara és de Rússia, que si la Comunitat Internacional va a sancionar a Putin, que si açò, que si allò. I ara que torna a estar de moda Ucraïna, perquè no fem memòria?
 
La primera vegada que vaig sentir el nom d’Ucraïna tenia 9 anys. Me’n recorde perquè fou l’any de la meua Comunió: 1986. No sabia situar-la al mapa. Per tot arreu es parlava de l’esclafit de la seua central nuclear, Txernòbil, i de la fuga radioactiva. Tots temíem per les conseqüències, que podien arribar a molts kilòmetres a la rodona, incloent a Sagunt, i que podien perdurar molts anys.
 
Doncs els diré que no sempre calen grans catàstrofes, com aquesta,per a que la nostra salut es veja afectada. Moltes vegades és suficient estar exposat a una "xicoteta contaminació”, durant algun temps, per patir-ne serioses conseqüències en termes de salut. Però clar, aquestes situacions passen infinitament més desapercebudes. 
 
Per a mi, l’exemple és Sagunt.Pare’ns a pensar un segon: quantes persones del seu entorn coneixen amb algun tipus de càncer? I quantes són sorprenentment joves? Conec famílies senceres, amb més d’un membre de la família amb càncer, i no solament són els iaios, sinó també els pares o els fills.
 
El que mengen, el que respiren, les radiacions a les que estem sotmesos, l’estil de vida, l’exercici físic, ..etc, tot conta i suma a l’hora de allunyar del nostre cos la malaltia i la mort.Però per molt bé que ens “portem”, hi ha dues coses que escapen al nostre control. Són les mutacions genètiques heretades i associades a càncer, i l’edat o envelliment. Tant aquestes mutacions com l’edat, són veritables factors de risc de càncer. 
 
No podem parar el temps. Estem abocats a envellir des que naixem. A mesura que fem anys, és més probable que haguem estat sotmesos a més factors de risc i també durant més temps. Per altra banda, les mutacions poden heretar-se o poden adquirir-se. Heretar-les no és sinònim de desenvolupar un càncer, sinó més bé de predisposició, de tindre més números per la “sorteig del càncer”. Que ens toque la loteria, és a dir que tingam un càncer, és més fàcil si la persona que té la mutació es veu exposada a factors de risc. Però les mateixes mutacions poden adquirir-se quan una persona s’exposa a factors de risc. Així passa amb el càncer de pell (melanoma): a més temps d’exposició a la radiació solar, i més probabilitat de càncer. De tot açò, podríem deduir que en principi, un cos jove no deuria de tindre càncer, i menys encara si no ha heretat cap mutació genètica associada a aquest. 
 
Els factors de risc fan que el nostre cos forme cèl·lules immortals en lloc de continuar formant noves cèl·lules normals (que moren de forma programada en envellir per cedir així el seu lloc a les cèl·lules jòvens). Aquestes cèl·lules immortals no són més que l’origen del càncer. Al final, els factors de risc de càncer són els que determinen en gran mesura l’aparició de mutacions genètiques, i secundàriament, de càncer. Per tant, una manera clara de disminuir i retardar l’aparició de càncer és evitar-los al màxim. 
 
A Txernòbil el que passà fou que un únic factor de risc de càncer, però molt potent, com és la radiació nuclear, provocà mutacions genètiques en les persones exposades.  Desenvoluparen càncer en un període relativament curt de temps, com també esterilitat. Les seues cèl·lules reproductores (espermatozoides i òvuls) es veren irradiades, i s’incrementaren els avortaments i les malformacions fetals. Encara me’n recorde de les imatges dels recent-nascuts malformats...A més, les mutacions es transmeteren a les futures generacions, condemnant-les també a emmalaltir i morir. A part dels humans, s’afectaren altres éssers vius. Els animals, plantes i arbres, que eren l’aliment d’aquella població, de cop, deixaren de ser aptes per al consum. La terra deixà de ser cultivable. L’aire deixà de ser saludable. Tot es va convertir en factor de risc per a càncer.
 
Tot açò de Txernòbil no és tan únic i excepcional com es poden pensar. Jo crec que a Sagunt passa una cosa pareguda. La diferència radica en que a Sagunt, les conseqüències no són ni tan immediates, ni tan visibles, ni tampoc es propaguen a tanta distància. Açò fa que no isca en els medis de comunicació, que no produisca alarma social. Però no per això va a deixar d’existir. Els estic parlant de la contaminació medi-ambiental.
 
Tinc la sensació que els casos de càncer a Sagunt són cada dia més freqüents, i no tinc cap dubte que això està relacionat, directa o indirectament, amb el nostre medi-ambient. Inquieta pel tema, vaig consultar-ho amb un company genetista (wikipedia: genètica és el camp de la biologia que busca comprendre la herència biològica que es transmet de generació en generació). Em digué que la població de Sagunt ha estat sotmesa durant molt anys (i probablement continuem, dic jo) a factors de risc ambientals per a càncer. Es referia concretament, a tot allò derivat dels fums i/o l’abocament de productes procedents de la mineria, de la sidero-metal·lúrgia, de les cimenteres, de la fabricació d’insecticides i pesticides, entre d’altres. Així que ja portem més de 100 anys d’exposició a factors de riscs per a càncer! Com no anem a patir les conseqüències!?
 
A mi em resulta molt sospitós que ni cap Organisme ni Autoritat, ni pública ni privada, ni de l’àmbit de la Sanitat ni de la Política, s’hagen preocupat pel tema. Hi ha evidents signes d’alarma però, o no els han volgut vore, o expressament els han ignorat. S’hauria d’investigar el tema, fer estudis, per demostrar els que passa o no passa a Sagunt, no creuen? Així ho va fer Julia Roberts, en “Erin Brockovich” (2000), una pel·lícula basada en fets reals. Vos la recomane.
 
Potser, presumptament, com en la pel·lícula, hi ha “interessos ocults” que fan que tot açò quede arraconat o ignorat. Potser, presumptament, a Sagunt també tingam polítics que es compren fàcilment. Potser, presumptament, tot estiga relacionat amb els diners que posen algunes empreses per comprar les decisions d’alguns del nostres representants, fent amb això que els controls ambientals siguen més “flexibles” o “inexistents”, que les resolucions judicials es retarden en la seua aplicació, que els contractes finalitzats es prolonguen en el temps, o que les compensacions ecològiques es posterguen.
 
Si, presumptament, algun polític o dirigent,  s’ha prestat a aquest joc, a ell/a em dirigeix: “Que sàpiga que vostè i la seua família pagaran igualment les conseqüències de viure exposats a un medi-ambient contaminat. Potser la diferència serà que tindran un millor cotxe, una millor casa o unes millors vacacions, però si acaben amb un càncer, de què els valdran els diners agafats? Potser pensen que amb els diners podran anar al famós hospital de Huston, com la Rocio Jurado. Però ni tots els diners del món poden comprar la salut. Sabien que amb molts diners també es mor de càncer? Així que, com “más vale prevenir que curar”, sols tenen dues opcions: o agarrar les maletes i anar-se’n ben lluny de Sagunt, o posar-se a treballar seriosa i honestament pel poble que els ha votat. Els demane, per favor, i des de la meua absoluta preocupació, que comencen per fer veritables polítiques ambientals per intentar compensar tota la contaminació del passat i per acabar amb la contaminació del present”.
 
Lamentablement, en els últims anys, hem assistit a:  la desaparició progressiva de la muntanya de Romeu, com també a la seua no reconstrucció; a la no neteja de tota la brutícia que s’acumula en el llit del Palància; al no manteniment ni neteja de les nostres muntanyes municipals, el que provoca incendis amb més facilitat; a la  desaparició del únic pulmó verd al nucli urbà del casc antic, la plaça del Cronista Chabret,  també coneguda com la Glorieta, que s’ha convertit en una plaça plena de formigó;...etc. I segurament, els meus germans del Port de Sagunt, podrien afegir-ne uns quants més, n’estic segura.
 
Ja estic cansada d’escoltar sempre la mateixa excusa per no fer polítiques medi-ambientals: “si les faig, es perdran llocs de treball”. Des de quan és incompatible crear llocs treball i conservar/millorar el medi-ambient? Si em donaren a triar entre tindre un lloc de treball o tindre un càncer, jo no tindria dubtes. I vostès?
Miércoles, 06 Noviembre 2013 12:10

L’Educació: una qüestió d’Estat.

Som conscients que el món canvia i evoluciona molt ràpidament. I en aquest món, adaptar-se (siga en l’aspecte que siga) és sinònim de supervivència. I si aconseguim fer les pertinents adaptacions bé, i a temps, l’adaptació pot arribar a ser sinònim de progrés.
 
Personalment, el meu sistema educatiu, el que em tocà viure (1981- 2007) em digué: “Estudia, i acumula coneixements. Treu una carrera universitària, quan més llarga millor i, quan l’acabes, tindràs quasi segur treball. És molt recomanable continuar amb un doctorat, una tesis o un màster, etc, perquè així arribaràs a tindre un millor lloc de treball. Però si vols que siga estable, ben remunerat i amb drets laborals, millor oposita”. És així com molts amics meus, enginyers, advocats i altres professionals, han acabat convertint-se en professors d’institut, bombers, o secretaris municipals. I els que no “volien” o no “valien” per estudiar (disculpen l’expressió), és a dir, per fer carrera universitària, eren enviats a FP (Formació Professional) per aprendre un ofici o per fer temps fins a tindre els 16 anys i eixir legalment del sistema educatiu. D’aquesta manera els primers xiquets de la democràcia, avui som, o bé adults molt ben preparats o bé adults sense a penes formació. En tots dos casos, la majoria compartim una mateixa realitat: treball precari o pitjor encara, atur. I en aquestes circumstàncies, les frustracions personals i professionals estan molt presents.
 
El sistema educatiu oblidà posar en valor les qualitats individuals de cadascú per tal d’homogeneïtzar-nos en conjunt. No va saber identificar, motivar i potenciar, o no va fer-ho a temps, els talents de cadascú. Propicià la creació d’una societat uniformitzada a base de formigues comuns, més o menys formades, amb més o menys títols o diplomes, però formigues comuns a la postra.
 
Però no tots podem ser formigues comuns. No tots podem ser funcionaris. No tots podem ser treballadors assalariats. Algú haurà de ser una formiga reina. Algú haurà de dirigir, innovar, gestionar, emprendre.... Algú haurà de fer nous formiguers, no? I si la formiga reina és algú eixit d’un sistema educatiu on es posen en valor l’esforç, la igualtat d’oportunitats, el mediambient, la cooperació, etc. per a mi, millor. Si és algú compromès amb la nostra societat i amb el nostre territori, dues vegades millor. Ja sabem el que passa quan en casa nostra s’estableixen les grans multinacionals que només busquem beneficis econòmics i financers. Ja sabem, i ja estem patint a Sagunt, com empreses d’aquest estil, a la mínima d’oportunitat legal, peguen a fugir o obrin un ERO (expedient de regulació d’ocupació).
 
Però hem de ser conscients d’on veníem, d’una dictadura que utilitzava l’educació com adoctrinament de la societat. A finals dels 70, érem una societat jove i plena d’il·lusions, que tenia com a prioritat consolidar la pau entre els seus ciutadans. Aprofitàrem el moment per guanyar la democràcia. Però desprès de més de 30 anys, els sistema educatiu continua, en molts aspectes, aplicant les mateixes fórmules de sempre o paregudes. Ja coneguem el seu resultat: taxes de fracàs escolar molt elevades, i un nombre d’atur juvenil sense parangó. Continuem formant en gran mesura formigues comuns, i molt poques formigues reines. I seguim veient tots els dies com molts joves se’n van fora del país, com també feren els seus avant-passats.
 
Segons Albert Einstein, una de les definicions de bogeria consisteix en fer les mateixes coses una i una altra vegada i esperar resultats diferents. Per tant, si volem acabar amb tot açò, el sistema educatiu haurà de canviar, per  no trobar-nos amb el mateix problema en les futures generacions. No podem perdre més temps. És hora que els models del passat donen pas a noves fórmules d’ensenyament, acompanyament i motivació.
 
Hi ha aspectes del sistema educatiu que hem de conservar, i pels que paga la pena lluitar. Donar oportunitats i ajudes a les famílies més humils n’és un d’ells. Potser els criteris s’han de revisar, no dic que no, però aquesta mesura va fer possible que els pares que no tenien recursos econòmics pogueren donar als seus fills una educació i formació superior a aquella que ells tingueren. Les classes socials deixaren de ser obligatòriament heretables de pares a fills. Per a mi, fou el principi del naixement de la nostra classe mitja, tan en perill últimament.
 
No podem fugir més: el sistema educatiu s’ha de canviar. La seua adaptació al món actual serà decisiva si volem de tindre una societat més equilibrada, diversificada i flexible. Així, també tindrem, molt probablement, un sistema econòmic i laboral més equilibrat, diversificat i flexible. Per a mi, és un assumpte de tal magnitud i importància que només es pot fer des del consens de les totes les forces polítiques i socials. Deixem d’utilitzar el sistema educatiu com instrument ideològic i com arma política contra l’adversari. Deslliguem-lo de la política. Convertim l’educació en una qüestió d’Estat, i de primer ordre, d’una vegada per totes.
Jueves, 11 Julio 2013 16:43

El Present de Molts Joves

Com diu una pàgina web que els recomane: www.nonosvamonosechan.net, així em vaig sentir jo, “espentada” a anar-me’n del país. En aquesta pàgina hi trobaran molts testimonis de jòvens, la majoria d’ells molt ben preparats, que ens contem per què un dia feren les maletes i com estan vivint el seu present lluny de casa.

Jo també creuí fronteres farta de contractes “basura”. Farta també d’estar “coaccionada” a col·laborar al màxim, el que suposava: fer hores extra, fer torns que ningú volia per estar mal remunerats, tindre les vacances d’estiu en l’hivern, treballar estant malalta, i per suposat, no quedar-me embarassada, entre altres perles. Açò a canvi d’una condicionada continuïtat laboral (empalmant contractes curts) o de la promesa d’un contracte més llarg o més estable que l’anterior. Coses que podien arribar més probablement si guardava silenci, si no protestava, i sobre tot, si feia fer vore que estava encantada amb el que m’estaven oferint. Però la veritat és que en la majoria d’ocasions, els millors contractes i les condicions de treball més favorables anaven a parar a mans del cercle més pròxim al “jefe”, que no sempre eren les persones millor preparades, més professionals, ni tampoc les més honestes.

Cansada de no tindre els mateixos drets que les persones amb contracte indefinit o fixe, posí l’esperança en traure’m plaça en l’oposició, la qual pareixia que mai es convocava, doncs (passaren vora 8 anys des de l’anterior convocatòria). Però quan l’oposició arribà, descaradament, estava amanyada. Es sabia quines persones anaven a tindre plaça, inclús que abans de fer el primer examen i independentment dels seus resultats i mèrits. Diguem-ne que me n’aní ben “contenta”.

Ara porte treballant 9 mesos en Avinyó, i he dimitit. Afortunadament de manera voluntària. Potser estaran preguntant-se què m’ha impulsat a dimitir? Els contaré la meua història, molt pareguda a la de tants altres.

Comencí treballant amb un contracte de prova, 3 mesos, i abans d’acabar-lo, ja em digueren de renovar. Com que jo no sabia si volia continuar, acabí signant un altre contracte definit amb la promesa que, a la seua finalització, i si les parts estàvem d’acord, signaria ja un indefinit.

Des del principi, i sobre tot, una vegada superat el període de proves, el meu “jefe” em digué que jo formava part del servei, que n’era una més. Però conforme passaven els mesos, jo veia que la cosa no era així. Malgrat les seues paraules, els fets em demostraven tot el contrari. A mesura que el temps transcorria, sentia que m’estava rovellant professionalment. Em dedicava, amb moltíssima més freqüència que els meus companys, a fer aquelles coses que eren considerades poc “desitjades”, poc “atractives” o poc “estimulants”. Desprès d’enviar-li molts S.O.S., això si, molt educada i suaument, les coses continuaven pel mateix camí i no semblava que anaven a canviar.

Ara fa uns quinze dies que m’avisaren per a signar el nou contracte. Per fi m’arribava el el contracte indefinit, com el “jefe” m’havia avançat en nombroses ocasions. Quin engany ! De nou un contracte amb caducitat, temporal! Jo els diguí que no signava, que dimitia, però, continuaré els mesos d’estiu per tal de no desbaratar la programació. Fa pocs dies, una altra companya ha presentat la dimissió. En un any, serem 6 (de 21 anestesiòlegs) els que haurem que hem dimitit. Desconec els vertaders motius dels altres, però en el meu cas, és que a mi no m’ixen els comptes. Viure lluny de casa i tindre un treball que no m’aporta, a més de sentir-me enganyada i discriminada, m’ha conduit a prendre aquesta decisió, i a dimitir.

Trobar un equilibri personal i professional no és fàcil, però jo encara crec que és possible. Jo tinc una professió que estime, però que m’ha costat molts anys, esforços i sacrificis, a mi i a la meua família. He treballat prop de Sagunt durant els darrers 5 anys, però amb contractes precaris, sense drets i amb la por constant de no ser renovada. Vaig decidir renunciar a viure al costat de casa, esgotant l’atur, i a l’espera que em cridaren de la borsa de treball o de l’INEM. Fa un any, mamprenguí a buscar faena. Tenia clar que ningú anava a picar-me a la porta oferint-me treball. Vaig donar-me un termini per a acumular el major número d’opcions, obrint al màxim el radi d’acció, estudiant a la vegada anglès i francès, enviant currículums a més d’un país, telefonant, fent entrevistes...

El treball que finalment trií, avui l’he descartat, però m’ha valgut per a acumular experiències i obrir-me noves oportunitats laborals. Ara parle millor el francès, conec més com funciona la societat francesa en general. Ja estic dins, i des d’aquesta posició serà més fàcil encertar la propera vegada. M’he presentat a l’oposició francesa, i ara em queda triar on treballaré, però aquesta vegada serà amb un contracte indefinit. Sóc conscient que puc tornar-me a equivocar, però crec que les probabilitats seran menors que fa un any.

Ja veuen, hi ha coses del món laboral que es repeteixen, a un o altre costat dels Pirineus: la coacció, la discriminació, el tràfic d’influències, la corrupció, les mentides, l’engany, las injustícies... Tot açò que existeix al món sanitari, també s’estén a altres àmbits de la societat, com veien cada dia als medis de comunicació. Me pareix que el que hi ha de fons és una dilució o desaparició dels valors i principis que deurien regir tots els aspectes de les nostres vides. Potser, durant molts anys, les conseqüències d’aquests comportaments han quedat amagades darrere de l’estat del benestar, però ara que falten diners o que no sobren, queden al descobert de manera flagrant. Estem patint els seus efectes molt directament, sobre tot els joves, i crec que ja és hora de recuperar el trellat. Hem de tornar a posar en valor la cultura de l’esforç i de la superació, la professionalitat, el respecte, la coherència, la justícia en majúscules, l’ honestedat...Hem d’intentar i reclamar que tot açò s’aplique de manera natural, tant individual o col·lectivament.
 
Quedar-me i acceptar no importa què ni com, envia el meu “jefe” el missatge de que jo, i per derivada, els espanyols, estem tan mal que estem disposats a tragar amb tot per un grapat de diners. Amb la meua dimissió vull en primer lloc recuperar el control de la meua vida, de la meua professió, i també vull fer-li saber al meu “jefe” que el que fa té repercussions. Me’n vaig perquè conforme estic, no és bo ni vull, seguir. Mentre em quede valor, dignitat i energia, em plantaré, encara que desprès tinga que començar de zero, en un altre treball, en una altra ciutat, en un altre país...

André Malraux, un filòsof francès del segle passat, ja digué: «el segle XXI serà espiritual o no serà». Deuria ser un segle per a qüestionar-nos a nosaltres mateixos, què hem fet, si volem continuar així, què volem canviar, què no acceptem i en què podem cedir, i , en definitiva, a què aspirem com individus, com poble i com humans. I si no ens qüestionem, malament acabarem.
Aquesta crisi està servint per a traure cap a fora tota la “merda” que durant anys a quedat amagada darrera d’una falsa prosperitat econòmica. Només cal posar la televisió, la radio o entrar en internet per vore amb quanta corrupció convivíem.

Últimament, em ve al cap una frase: La dona del César no sols ha de ser honrada, sinó també parèixer-ho. És el que pensat en moltes ocasions. Els polítics no sols ha de ser honrats, sinó també parèixer-ho, i més encara, també la Justícia, que a més de ser justa, deuria parèixer-ho. I de vegades, polítics i justícia no ho han semblat, sobre tot en els anys de bonança econòmica. Ni uns han tingut conductes irreprotxables ni altres, jutges, han semblat actuar imparcialment en contra d’aquestos. Semblava que entre uns i altres es tapaven, inclús col·laboraven, i si no era així, pareixia o s’afavoria.

Així passà en l’any 2009, quan el Ministre de Justícia, un polític del PSOE, el senyor Mariano Fernández Bermejo, fou pillat de cacera amb el senyor jutge Baltasar Garzón. En aquell moment,  l’actual president del govern, el senyor Mariano Rajoy era el líder de l’oposició, i qualificava tot allò “d’acte obscè”, al mateix temps que li demanava a Zapatero que isquera a donar explicacions. I ara, és l’actual senyor President de la Xunta Gallega, polític del PP, el senyor Alberto Nuñez Feijoó, qui a mitjans dels noranta tenia una amistat amb un narcotraficant gallec, el senyor Marcial Dorado. La veritat és que Feijoó ja tenia una important carrera política, era el número dos de la Conselleria de Sanitat Gallega, i aspirava a més, i encara que haurien de passar alguns anys per a que es condemnara el senyor Dorado, ja es sospitava que mantenia activitats delictives. Jo insisteix: La dona del César no sols ha de ser honrada, sinó també parèixer-ho.

Amb tot açò, als ciutadans d’a peu, semblava que només ens queda la possibilitat de penalitzar els nostres polítics amb els nostres vots, que finalment representen la confiança que els hi donem per a que fagen del nostre territori i societat un món millor. Ara pareix que la Justícia desperta de cert estat de letargia, i moltes corrupteles i tripijocs (és a dir, “chanchullos”) estan eixint a la llum de mans de jutges, i ja no sols gràcies de periodistes. I jo dic: Benvinguda la llum! Ara premsa, ciutadants i justícia van de la mà per fer fóra als “malos de la pel·lícula”.

Amb totes les darreres notícies de corrupció, no cap dubte que estem pagant el preu de la desviació durant molts anys de grans sumes de diners, que anaven destinades a les arques públiques i, per tant, als serveis públics, i que al final o no arribaren o, només arribar, es desviaren a butxaques de “personatges” molt pròxims al Govern, a Partits Polítics, a Sindicats, a Administracions Públiques o a altres institucions, com la Monarquia. Així ho testimonien casos com el del extressorer del PP (Luís Bárcenas), el cas Urdangarín, el dels ERE d’Andalusia, el de CiU i els Pujol,...etc.

Milions i milions d’euros eixien d’amagades del país. Diners nostres, que desitje enèrgicament que hi tornen, i que els responsables d’aquestes conductes delictives siguen embargats i condemnats a penes exemplars i exemplaritzants, per ser directa o indirecta responsables de la situació espanyola actual, i per valdre’s del seu càrrec públic i dels diners de tots nosaltres. Ells ens endeutàrem, demanaren crèdits per mantindré les aparences i feren vore que tot anava bé, que vivíem en Estat pròsper, mentre ells, “els de la cassola” o els “quatre de la camarilla”, com diu ma mare, ens espoliaven des de dins enviant el nostres diners cap paradisos fiscals .

Ara, aquestos mateixos, ens diuen que els Serveis Públics que hem tingut durant anys, no ens els podem permetre en termes econòmics. Però açò va en “serio”? Potser ara no podem pagar-los, potser conseqüència del forat que ens han deixat, o potser sí podem pagar-los, sempre i quan es  gestionen bé els pressupostos i partides destinades els serveis públics de primer ordre (baix el meu parer, sanitat, educació, justícia i serveis socials. I fer una bona gestió no vol dir fer gestió privada, i si els que governen opten per aquesta opció en lloc de la gestió pública, és que potser no es creuen capacitats. Doncs, si es declaren directa o indirectament incompetents per a fer una gestió eficient i eficaç, que se’n vagen.

De la nostra capacitat d’adaptar-nos a la crisis, dependrà la nostra supervivència, tant com a individus com societat. Estic quasi segura que vostès, a nivell domèstic ja ho estan fent. Els seus ingressos no els distribueixen de igual manera que abans. I jo em pregunte: com es possible que la nostra ciutat encara funcione igual que fa 4 anys? A Sagunt encara se li apliquen els pressupostos del 2009, que són els que marquen a quines partides van els diners i quines quanties se’ls hi dona a cadascuna. Si els ciutadans hem après a gestionar-nos amb un pressupost cada vegada més xicotet,  l’Estat i les Administracions Públiques deurien fer el mateix, no creuen?

Jo ja comencen a estar cansada de titulars i declaracions sobre la necessitat imperiosa de fer reajusts i retallades. D’acord, però per què recauen sobre tot en certs Serveis Públics? Es retalla sobre tot en Sanitat, Educació, Ajudes Socials, Justícia... I què passa amb les és Administracions Públiques? Ens les podem permetre ? Són intocables o immodificables? Què passa amb Senat o les Diputacions, que pareixen una empresa pública de contractació de polítics sense cadira calenta? Per cert, s’han donat compte que malgrat que les Diputacions son Administracions Públiques, els ciutadans no tenim dret a triar els nostres representants?  

No crec que aquestes altures tingam dubte de  que contem amb un aparell administratiu excessiu. Contem amb tantes Administracions Publiques, que se’ns fa molt complicat saber a quina instància hem de recórrer en cada cas: si a l’ajuntament, al PROP, a Conselleria, a la Generalitat, a la Subdelegació de Govern, a la Diputació... I mentre mantenim tot aquest aparell administratiu, hem de vore com escoles, universitats, centres de formació, centres de discapacitats, hospitals, bombers, jutjats,... veuen reduïdes les partides pressupostàries.

Sembla que els nostres polítics, o bé tenen por, o bé no tenen el coratge suficient per assumir les conseqüències electorals derivades de prendre certes decisions, o bé pensen que els ciutadans no som capaços de comprendre algunes mesures. Jo ho tinc claríssim: necessitem més dones i homes d’Estat, i menys polítics de dubtoses aspiracions i motivacions.
Domingo, 10 Marzo 2013 10:30

8 de març: Recordar per a no oblidar

El dia 8 de març és el dia de la dona i jo vaig patir, en primera persona, un “Maltracte de Gènere”. El pacient, un home de mitjana edat, algerià, francòfon, al que havia d’anestesiar, es girà en contra meua en els primers moments, cridant-me en veu alta i alçant el braços en actitud amenaçant, tot intentant agredir-me. Ningú del allí presents, infermeres, auxiliars i cirurgians, digué res. Així que, abans d’abandonar el quiròfan, vaig dir-los que em negava a anestesiar el pacient, que estava en el meu dret i que haurien d’esperar la decisió del meu Cap. Acte seguit, telefoní al meu Cap de Servei, que és un home de 41 anys, per explicar-li el que havia passat i quina decisió havia pres jo. Ell es personà en minuts i em digué: “Tranquil·la, és perquè eres dona”. 
 
Però el que més m’indignà, fou el comportament, el silenci i passivitat, dels meus companys. Perquè no dir res, no fer res, no parar les coses a temps, no posar-li les coses difícils a l’agressor, no establir una penalització o càstig (social, econòmic o d’altre tipus, com privació de llibertat, expulsió de la professió, expulsió del treball, suspendre l’operació,...etc.), és a dir, no adoptar una postura dissuasiva des de tots el punts d’actuació possible, no farà més que perpetuar i ampliar aquests comportaments en contra de la dona. Jo no poguí més que obrir-li una fulla d’incidències al pacient per deixar constància del fets. És el que està establert dins del sistema, i anar-me’n fora del Sistema Sanitari, al Sistema Judicial, no farà més que complicar-me les coses en el sentit emocional, econòmic y laboral.
 
Quina manera de celebrar-ho, no creuen. Per desgracia no és la primera ni serà l’última vegada que patiré “Maltracte de Gènere”, ni tampoc seré l’única dona que el patirà. 
 
Durant els meus anys d’existència planetària, no em caben en les mans les vegades que el sexe masculí ha fet de les seues sobre altres dones o sobre mi: maltracte psicològic, abús de poder, insults, extorsions, amenaces, acós laboral, acós sexual, abusos sexuals....etc. 
 
Abans em costava reconèixer aquests comportaments i em costava associar-los a un maltracte de gènere, però les experiències acumulades m’han permès ser molt més ràpida i precisa a l’hora de posar-li nom a les coses.
 
Recorde, fa ja alguns anys, haver anat al col·legi de metges de València a la recerca d’informació i ajuda al respecte, perquè no entenia el per què de moltes coses que em passaven. En aquell grup de metges, on parlàvem de les nostres experiències, tots eren de més edat que jo. Una metgessa ja jubilada, em va dir i mai ho oblidaré: “Àngels, el que passa, a les xiques de la teua generació, és que vos han fet creure que la discriminació front a la dona és cosa del passat, i no és així, no encara. Jo, quan comencí la carrera, seriem un 2-5% de dones a les aules, en la facultat de medicina, però teníem clar que s’enfrontàvem a un món d’homes, creat i controlat per ells, i que havíem d’estar preparades i alerta per a patir les conseqüències. Però a vosaltres, vos han fet creure tot el contrari, que esteu davant a una situació d’igualtat, i clar, amb aquestes, heu baixat la guàrdia”. Quanta raó tenia aquella dona, sincerament, doncs hui per hui, aquestes coses estan molt presents en la meua professió, vos ho assegure, i tinc la certesa que en moltes altres.
 
No importa quina edat tinga la dona, no importa on estiga treballant, no importa en quin país visca, ni quines siguen les seues aptituds ni capacitats: actualment, les dones encara no estem al mateix nivell que els homes. No hem arribat a la igualtat, igualtat entesa com igualtat d’oportunitats, igualtat de sous per a un mateix treball, igualtat de tracte, ...
 
Perquè encara avui, quan vas a una entrevista de treball et fan preguntes del tipus: Estàs casada? Tens fills? i d’altres, tot per a calcular si et quedaràs embarassada i si els “fotràs” d’alguna manera els seus càlculs i previsions laborals. I jo em pregunte: És que els homes no desitgen tindre fills o nets? No volem que les seues mares, dones i filles reben un tracte respectuós? No volem que quan elles es posen malaltes o es queden embarassades, puguen sol·licitar la baixa sense por? No volen evitar-los l’angoixa que produeix el no saber si seran readmeses o el no saber si renovaran el contracte per “culpa” de posar-se malaltes o quedar-se embarassades?
 
El meu desig seria no tindre que recordar una vegada a l’any que a les dones encara “se’ns considera menys”  que als homes. Potser hem avançat en alguns aspectes: ara ja votem, ja podem conduir soles, ja no cal demanar permís a pares o marits per a viatjar,...etc., però a Espanya i al nostre territori encara es maten dones per una qüestió de gènere, i el número de víctimes em posa els pèls de gallina. Com que  les coses encara no han canviat fins al punt que deurien, no tindrem més remei que continuar “celebrant”  el 8 de març per a no oblidar, per a no oblidar-les. 
Viernes, 25 Enero 2013 13:51

Per al 2013, coneixement i vergonya!

"Coneixement i vergonya” era la frase que deia un vell amic quan jo era una adolescent i me’n anava de festa. Açò mateix li diria jo als nostres governants, siguen del color que siguen, que tinguen “coneixement i vegonya”, en altres paraules, que tinguen trellat, consciència, i vergonya; que fagen el favor d’aparcar els seus interessos polítics i personals en favor dels interessos de la societat, del poble, de tu i de mi.
 
És que ara que contemple el meu poble des de la distància, a quasi 800 km, no deixe d’esperar, confiar i desitjar que li vaja millor enguany que al 2012. Però crec que això sols passarà si aprofitem la crisi actual, que no només és econòmica sinó també de valors i principis, per a canviar la nostra forma de pensar i de fer. Aprofitem-la per a reflexionar, per a  replantejar-nos les coses, és a dir, per a buscar “el per què del perquè de les coses”. Així segurament podrem comprendre millor per què i com hem arribat fins aquest punt. També així, tindrem més probabilitats de trobar alternatives i possibles solucions als nostres problemes, dificultats i conflictes actuals.
 
Intentem ser objectius i crítics, i no sols amb els governants i amb els polítics, sinó també amb nosaltres mateixos. Estem en una democràcia, des del 1978, potser encara molt jove comparativament amb altres del nostre entorn. Aquesta democràcia ens dona la possibilitat de canviar els governants, això sí, cada quatre anys. El govern és qui marcarà la direcció de la societat que la triat. Si la societat no li agrada el que fa govern, no li queda més que esperar a les properes eleccions per a canviar-lo. Però mentre, fer-li vore les coses amb les quals la no s’està d’acord és com enviar-li un preavís: se’ls diu que potser la propera vegada no se’ls votarà, i amb la “por” e “intranquil·litat” que els pot donar la possibilitat no ser reelegits, poden canviar de parer i de direcció. Així doncs, encara que sols  podem canviar el govern cada quatre anys, les seues polítiques poden ser redireccionades, encara que no sempre, clar.
 
La veritat és que les eleccions no ens cauen a prop. Ens toca esperar, però mentre podem anar dient-los el que sí i, sobre tot, el que no ens agrada. Com que “qui no plora, no mama”, plorem per mamar, diguem i demanem el que volem. Que cadascú trie la forma li resulte més còmoda. Però quedar-se a casa, deixar passar el temps i no implicar-se, no sol portar bon resultat. D’aquesta manera, els problemes potser que es solucionen o no, o potser tarden massa en solucionar-se, o potser les solucions no ens agraden. La inèrcia i l’immobilisme no soluciona res, ho sabem, no ens porta a cap lloc. Deixant passar el temps, cap arquitecte a après a construir cases sinó s’ha implicat dedicant-li mil hores d’estudi, ni tampoc cap llaurador ha vist créixer la seua collita sense alçar-se de bon matí, agarrar l’aixada i trencar-se el llom fent cavallons.
 
Però quan arribe el moment de votar, pensem-ho bé. És que algú li obriria la porta de sa casa a un lladre? O apostaria amb trampós? O li donaria treball a un malfeiner? Estaria bé deixar de votar a aquells que se’n porten els diners de tots i ens furten el nostre present alhora que hipotequen el nostre futur i el de les següents generacions.
 
El temps corre en la nostra contra. Ho veiem cada dia. El país no creix, s’estanca o recula, segons l’aspecte del que parlem. Disposa de menys diners, i s’endeuta per pagar deutes, factures, sous públics i per mantindré l’estat de benestar. Això ens conten. I davant d’aquesta situació, els governants prioritzen i prenen decisions. Ens diuen que no podem permetre’ns coses que abans sí, o que ara toca canviar-les: sanitat, justícia, educació, ajudes socials...
 
En 2012 la Sanitat, Educació i la Justícia s’han vist afectades de manera més que notable. Ara ens parlem d’una Sanitat Pública que no podem finançar, però si es gestiona de manera  privada sí, és a dir, si una empresa privada pot guanyar diners amb la gestió d’un hospital públic, dic jo que no serà tan mal negoci, no? També ens diuen de mantindré les escoles concertades, sense plantejar-se reduir-les ni eliminar-les, encara que molts dels alumnes, sinó tots, ja cabrien de nou en les públiques. I el que ja és “el no va más”, que el poder judicial que passa a estar polititzat pels dos grans partits polítics estatal. Així com va a entrar els lladres, corruptes i de més gentola en la presó si el que jutja és amic seu o amic del seu amic? Ay!, se m’oblidava l’assumpte de la televisió pública espanyola. Una televisió que paguem entre tots nosaltres, i que ara passa a estar gestionada pel govern de torn. És pot així ser realment crític, imparcial o objectiu sense posar el teu lloc de treball en risc?
 
També el 2012 en ha deixat amb unes xifres desorbitades d’atur. Espanya està sobre el 26%, i Sagunt sobre el 28%. Sabien que a França, on visc, estan en 11% i es fa creus?  Estan tant, que en acabar la primera reunió del Consell de Ministres, el 3 de gener de 2013, la paraula que tots ells repetien als periodistes era la mateixa: treball. El govern francès s’ha marcat com objectiu prioritari reduir la taxa d’atur i incrementar les polítiques encaminades a crear treball, i tots els esforços d’enguany aniran en aquesta direcció.
 
El treball és un dret constitucional i, al meu parer, una prioritat per a qualsevol ciutadà. La nostra gent es va quedant sense treball, els sous han baixat, mentre que a la vegada que els impostos estatals i municipals augmenten. Cada dia queden menys diners a les butxaques. Sense treball, els diners no arriben a casa, difícilment es pot omplir la nevera, calfar la casa els mesos d’hivern, comprar els llibres de l’escola, i clar està, difícilment es pot pagar la pujada del catastre o al pagament de la inspecció tècnica d’edificis. No creuen?
 
A Sagunt, tenim un veritable i seriós problema amb  l’atur. Tinc ja tants coneguts que se’n han anat fora, que necessite més de dos mans per poder contar-los.  Sí, els nostres jóvens se’n van. Molts d’ells és gent molt qualificada i formada, que pot aportar molt a la nostra societat, i altres, menys qualificats, també ens són importants, perquè la gent jove és el poble del demà, i si ens quedem sense ells, que serà de tos vostès? Qui cotitzarà? Qui pagarà les pensions de demà? Qui mantindrà els hospitals, les escoles, el bombers...? Les persones que ara estem fora potser tornarem o no, no es sap mai. Ens  pilla en un moment de la vida on un comença a establir-se, se’n parella, es casa, té fills, forma una família, i tot això lliga a un lloc de manera forta. Tornar a recuperar-nos com a capital humà, no serà fàcil, al menys, si no se’ns ofereix una societat diferent a la que un dia ens va fer anar-nos.
 
Busquem, inventem, i si cal, copiem fórmules per crear treball. Acabem les nostres projectes econòmic-industrials. Posem en valor el nostre patrimoni històric, industrial, cultural i natural, que no és poc, i que altres matarien per ell. Ajudem als emprenedors a emprendre abans no tots emigren, i facilitem-los el crèdit, però sigam rigorosos a l’hora de concedir-los. Deixem per a un altre moment, les coses que ara no toquen, i que tots sabem quines són. Que no ens distraguem i no permetem que en distraguen, que Sagunt té ara assumptes de primer ordre sobre la taula i no estem per a tonteries ni per a perdre el temps.
 
El meu poble envelleix, es deteriora,  el note perdut, desorientat... Aquesta és la sensació que em portí de Sagunt aquestos Nadals, sobre tot a l’eixida del darrer ple. Molta gent desencantada, desanimada, desesperança,... Però per sort, també hi ha altres que encara els hi queden forces per demanar, cridar, manifestar-se, agrupar-se, plantar-se, denunciar la injustícia, la insolidaritat, la corrupció, l’abús de poder, la mentida, l’engany... Als primers els envie molts ànims, però molts, i a aquestos últims, els done les gràcies per continuar resistint, per fer el que fan, per alçar la veu, reivindicar, plantejar alternatives o solucions, per esforçar-se per ells i per tots.
 
No voldria acabar ací la meua primera columna per a El Económico, no sense abans agrair a aquest periòdic l’oportunitat que m’ha oferit d’expressar-me lliurement i sense cap mena de condicionant. Que sapiguem que no em paguen per açò, ni jo tampoc els pague per a que em deixen fer-ho. No sé si els sembla suficient garantia d’imparcialitat, però en els temps que corren, quan hi ha diners pels mig, pareix que tot s’embruta.
 
Aniré escrivint-los i contant-los com veig les coses des de fora, a França, i com les veig quan estic a dins, a Sagunt, ja que de tant en tant torne a casa. Ja fa uns dies que estic a França, i mentre conduïa camí cap ací, recordava els dies que havia passat a la meua terra, i me’n anava trista, i no sols perquè deixava enrere família, amics i poble, sinó perquè m’havia donat compte que encara els governants i polítics no ha entès que Sagunt, València i Espanya necessiten urgentment “coneixement i vergonya”.

Te puede interesar

https://eleconomico.es/media/k2/items/cache/c5e9a09463365f6774e7c202f5e13d98_M.jpg
Renfe

Horarios de cercanías

Servicios HORARIOS
https://eleconomico.es/media/k2/items/cache/576496c01fa212d8b11dc4a1a0aff83d_M.jpg
TRANSPORTE

Horarios de autobuses

Servicios HORARIOS
https://eleconomico.es/media/k2/items/cache/e98ef69bc109f1bc89b3b2b64dc6f236_M.jpg
Guía

Teléfonos de interés

Telefono
https://eleconomico.es/media/k2/items/cache/9638630c7dcaf4c9d4a15dca3f509bc1_M.jpg
FARMACIAS

Farmacias de guardia

Servicios HORARIOS

Te puede interesar

https://eleconomico.es/media/k2/items/cache/c5e9a09463365f6774e7c202f5e13d98_M.jpg
Renfe

Horarios de cercanías

Servicios HORARIOS
https://eleconomico.es/media/k2/items/cache/576496c01fa212d8b11dc4a1a0aff83d_M.jpg
TRANSPORTE

Horarios de autobuses

Servicios HORARIOS
https://eleconomico.es/media/k2/items/cache/e98ef69bc109f1bc89b3b2b64dc6f236_M.jpg
Guía

Teléfonos de interés

Telefono
https://eleconomico.es/media/k2/items/cache/9638630c7dcaf4c9d4a15dca3f509bc1_M.jpg
FARMACIAS

Farmacias de guardia

Servicios HORARIOS